Jo mateix

No existeix un nom encara per l’instant de dos germans petits, construint entre baralles i somriures la relació més forta que existirà mai.
Avui l’he vista. I l’hi he posat nom: Rundhalà

Tu libertad solo depende de que sigas respirando.

El dinero no debe ser una ambición. Pues valdrán mas 100 cuando no tengas nada, que 100.000 cuando tengas un millón. Las ambiciones deben ser sueños y el dinero, un mecanismo mas para cumplirlos.

Si supieras las ganas que tengo de que te vayas, entenderías la intensidad de mi felicidad al despertar contigo en la cama.

El caos dona sentit a la calma, com el dolor el dona a l’amor.

Quan ens trobem, sàpigues que tansols portaré set-centes excuses innecessàries, una disculpa sincera i moltes, moltes ganes de veure’t.

Tot el que ha de ser, és. Quan arriba el seu moment. I si no arriba, es mantindrà perenne en l’imaginari món del desig.

Quina quantia d’agraïments vestits de disculpa…

D’un paisatge idíl·lic, ara dubto si és la seva bellesa la que m’enamora o la comoditat / situació des de la qual l’estic observant.

Només hi ha un sol origen a totes les preguntes: El sexe.

Ets tant bella lliure, que dol pensar en buscar-te… si a mi no sents venir.

No importa el que creguis. Importa el perquè ho creus.

L’abstinència és el camí per arribar al centre de l’huracà, però no per quedar-s’hi.

De 4 ojos que se miran, los dos que mienten son aquellos que ven la mentira en los otros. Enganyandose a si mismos.

Els adjectius que esculls, tan sols són el veredicte del teu judici.

El/La doctor/a simpàtic/a, sol dur males notícies.

Després de pocs dies a la muntanya, miro el bosc de lluny. No puc veure només arbres. Veig la bellesa del que seria un sol pas sota cada un d’ells. I és immens.

Dormo amb la calma i la por del que sap que res és per sempre… Ni tan sols el fet, de despertar de nou.

¿En que día nuestra libertad empezó a limitar con nuestros derechos?

Negar-me que l’experiència amb una experella fos real, és com negar el sol del dia quan arriba la nit.

Els problemes no són més que situacions, que hom encara no ha gestionat.

El temps només indica l’hora d’entrar i la de sortir. Oblidar-lo és el millor que he fet fins ara.

El amor en poligamia o monogamia tiene siempre un factor en común, duele igual.

Que dirà el silenci? Que significarà no dir res? Com a resposta a les preguntes que porta l’aire. Serà la mort, una resposta absoluta? I si ho fos, a quina pregunta respondria?