Jo mateix

Després de pocs dies a la muntanya, miro el bosc de lluny. No puc veure només arbres. Veig la bellesa del que seria un sol pas sota cada un d’ells. I és immens.

Si supieras las ganas que tengo de que te vayas, entenderías la intensidad de mi felicidad al despertar contigo en la cama.

De 4 ojos que se miran, los dos que mienten son aquellos que ven la mentira en los otros. Enganyandose a si mismos.

El temps només indica l’hora d’entrar i la de sortir. Oblidar-lo és el millor que he fet fins ara.

El amor en poligamia o monogamia tiene siempre un factor en común, duele igual.

Els problemes no són més que situacions, que hom encara no ha gestionat.

¿En que día nuestra libertad empezó a limitar con nuestros derechos?

Que dirà el silenci? Que significarà no dir res? Com a resposta a les preguntes que porta l’aire. Serà la mort, una resposta absoluta? I si ho fos, a quina pregunta respondria?

No importa el que creguis. Importa el perquè ho creus.

Quan ens trobem, sàpigues que tansols portaré set-centes excuses innecessàries, una disculpa sincera i moltes, moltes ganes de veure’t.

Dormo amb la calma i la por del que sap que res és per sempre… Ni tan sols el fet, de despertar de nou.

Ets tant bella lliure, que dol pensar en buscar-te… si a mi no sents venir.

El caos dona sentit a la calma, com el dolor el dona a l’amor.

Tot el que ha de ser, és. Quan arriba el seu moment. I si no arriba, es mantindrà perenne en l’imaginari món del desig.

Els adjectius que esculls, tan sols són el veredicte del teu judici.

Tu libertad solo depende de que sigas respirando.

El dinero no debe ser una ambición. Pues valdrán mas 100 cuando no tengas nada, que 100.000 cuando tengas un millón. Las ambiciones deben ser sueños y el dinero, un mecanismo mas para cumplirlos.

El/La doctor/a simpàtic/a, sol dur males notícies.

No existeix un nom encara per l’instant de dos germans petits, construint entre baralles i somriures la relació més forta que existirà mai.
Avui l’he vista. I l’hi he posat nom: Rundhalà

L’abstinència és el camí per arribar al centre de l’huracà, però no per quedar-s’hi.

D’un paisatge idíl·lic, ara dubto si és la seva bellesa la que m’enamora o la comoditat / situació des de la qual l’estic observant.

Que l’art de viure esdevingui un ball. Que ballem. I si caiem, que caiguem un damunt de l’altre.

Negar-me que l’experiència amb una experella fos real, és com negar el sol del dia quan arriba la nit.

Quina quantia d’agraïments vestits de disculpa…