Déjà vu

12 d’Abril, 2006

Em llevo fora de lloc. En un estat de xoc jamais vu… Durant la visita obligada al lavabo, el meu cervell s’encarrega de repassar un per un cada instant del somni del que m’he despertat. Tant intens… Tinc el cor en post revolta.  Una onada de dol em recorre el cós, com si la revolució hagués estat un autèntic fracàs.

Com tota revolució, el determinant havia estat el desig. El desig immens d’abraçar un cós nu.  No perquè estigues nu precisament, sinó per la puresa que això representa. El traspassar amb un segon totes les fronteres de la confiança, benestar i passió… Rebentar-les literalment com un camió entrant a una cafeteria de parets de vidre; un diumenge a les 4 de la matinada.

Havia estat tant real. Ho havia sentit com si acabés de passar.

Em miro al mirall mentre aquest s’entela amb el baf d’aigua calenta de la dutxa. Tinc els ulls vermells. Arranco a plorar. Unes llàgrimes que venen del més profund de dins meu. Podrien venir perfectament d’una altre dimensió, d’una altre vida, d’un altre món.  Unes llàgrimes que són l’únic testimoni de la intensitat d’aquest desig. No només sexual. No només personal. Personal? Qui era ella?

Sota la dutxa, tota la maquinaria de la meva ment es posa a treballar. Qui era? Intento recordar cares… No les conec. N’hi ha més d’una. Com pot ser? Busco les cares de les noies que m’agraden i no hi són… No puc relacionar-ho amb ningú. Tornen a aparèixer llàgrimes als ulls.

Ni la capacitat mental més alta del món pot recordar un somni. I és que els somnis són així… Quan despertes, només en queda el sentiment, les sensacions… I com més intentes recordar, com més l’estudies, més es difumina. Més es contamina per la ment.

Un cop assecat, netejo el mirall. Uns ulls envermellits i una silueta de 115kg de pur sedentarisme són la resposta a una pregunta que ja fa massa temps que em faig. No hi ha giny d’ullet al veure’m. No hi ha compassió per mi mateix. L’odi apaga tota esperança de somriure mentre l’autoestima brilla per la seva absència. Torno a plorar. Com si plorant, cada llàgrima m’acostés més a aquesta altre dimensió, vida o món…

De fet, tal i com el determinant d’una revolució és el desig, una llàgrima sempre serà qui l’inicia.

 

21 de Febrer, 2018

Surto d’aquella casa i pujo al cotxe. Mentre condueixo, penso en ella. En com es movia pel menjador, cuina i lavabo, nerviosa. En com m’accelerava el cor cada vegada que s’aturava, mirant-me i remenant-se el cabell. Sense deixar de parlar ni un moment. No puc evitar preguntar-me si feia el mateix quan esperava una visita meva, dies enrrere…

Avui no hi havia hagut més que una abraçada (i quina abraçada!) i alguna mirada de desig, que segurament s’havia perdut. Es devia haver desorientat. Completament fora de lloc. Fora de moment.

Condueixo camí a casa pensant que potser m’havia creuat amb l’altre persona que hi estava anant. Imagino com es creuaran les seves mirades de desig quan es trobin. Com es troben i explosionen. Un autèntic espectacle de focs artificials.

Aparco i pujo a la oficina. Avui tinc una carrera de rally per internet. Mentre preparo el volant, l’ordinador i em poso les sabates de conduir, m’envaeix una sensació de dèjá-vu increïble. Em quedo quiet. Immòbil. Completament atordit per la intensitat del moment. Feia molts anys que ho havia viscut i havia estat un xoc que no havia oblidat mai. Un somni. Literalment. No el recordo, però si que en recordo totes i cada una de les sensacions. I el despertar… Que dur que va ser! I que bèstia que m’aparegui ara i aquí en forma de dèjá-vu !

Que lògic que aparegui ara i aquí… penso de seguida.

Durant aquests anys, m’he enamorat i he estimat amb bogeria. Amb una força que ni jo imaginava que tenia. També he tastat l’amargor del dolor més intens i pur de separar-se físicament de l’amor. I es que és com separar-se d’un mateix. Literalment. Com tornar a néixer gairebé. Saps que mai tornaràs a ser el mateix. Ja ho diuen, que canvies l’amor de la teva vida per un altre amor, o per una altre vida. També he pogut olorar la fantàstica olor de la passió i el desig. Del sexe. La suor. La bogeria més absoluta que apaga la ment i porta el teu cós al límit.

És com si, aquella nit d’abril, hagués somiat 12 anys seguits. Com si amb un instant hagués pogut sentir les dolces carícies de la persona que saps que sempre estimaràs, estigui o no al teu costat. Quin plaer haver-la pogut conèixer abans de trobar-nos per primer cop!

Com si amb l’instant d’un somni, hagués pogut sentir tots i cada un dels orgasmes que he tingut fins avui. Tots junts un rere l’altre. T’ho pots imaginar?

Instantàniament, m’adono de la bellesa del canvi que he donat a al vida. De com he aconseguit passar d’aquell odi a la picada d’ullet al mirall de 2 metres de l’entrada…

El copilot comença el compte enrrere…. 3, 2, 1… Em situo en posició seria a la cadira i agafo el volant amb força. Amb les dues mans. Poc m’importa el resultat que pugui aconseguir. Només se que tinc un regust dolç que m’entra per la boca i em baixa coll avall… directament fins al cor!

En un rally, igual que amb la vida, es tracta d’anar fent quilòmetres, arriscant quan et veus capaç de fer-ho, assegurant quan no ho tens massa clar i sobretot, gaudint de cada centímetre del tram, de cada instant de la vida.

Com si fos l’última vegada que hi passes. Com si fos l’última vegada que la vius.

 

El bastó del viatge

Arranca un nou dia. Arranca tard, però arranca…. Crec que el més difícil d’aquests entrenaments no serà la preparació física, l’orientació, l’alimentació… El més difícil serà el compromís. El compromís mai m’ha agradat… tot i que sento que el necessito i adoro la sensació d’assolir-lo de tant en tant. Una mica contradictori… no?

Arranca doncs! Arranca amb el cafè obligatori dels matins, la compra del més necessari (tabac, fruita, entrepà per dinar, fruits secs, aigua…) i la preparació de la maleta amb molt més pes del compte, evidentment.

Envio el típic missatge al pare per avisar-lo de que si, que me’n torno a anar a fer la mateixa ruta que fa dos setmanes enlloc d’aprofitar aquest bon dia per estar amb la família, un dia que se de segur que tocava ser-hi. Però el que toca no sempre és el que vols. I jo vull això. I tinc la sort de que la família m’ho respecta. I els estimo amb bogeria per això!

Enfilo direcció St. Marti Sacalm. Adoro aquesta carretera. Mentre m’enfilo muntanya amunt amb el cotxe, els Pirineus queden al fons. Majestuosos. Blancs. Em recorden que un dia passaré per allà i… mare de deu… que poc preparat que estic!

Sort que arriba un moment en que la carretera dona la volta a la muntanya i apareix el far. Majestuós també! Però d’una altre lliga. Una en la que ja no només competeixo, sinó que començo a guanyar-li la partida. El somriure es reflecteix en el meu rostre, ja hi torno a ser!

Aparcat i esmorzat, començo a enfilar-me camí amunt. Aquest cop amb música. Una música que se que no hi serà el dia de la veritat, però que per entrenar, m’encanta.

La neu va fent acte de presència com més amunt pujo. La veritat, no hi contava! Contava que n’hi hauria, però no tanta… No és un problema, és un regal per la vista i una prova pels bessons!

Per distreure el cap de la pujada, seriosament respectable durant la primera hora i mitja de la caminada, em distrec a buscar el que serà el meu bastó de la ruta, com aquell que busca la parella de la seva vida! Sol ser el primer que trobo, la veritat… però això no l’hi resta valor. En tots els entrenaments fets fins avui, he acceptat les mancances de cada bastó. Per sorpresa, també n’he descobert virtuts que no hagués pogut detectar de cap manera i que, en futurs bastons, s’han convertit en requisits obligatoris. Les mancances, però, solien fer-se menys importants com més avançava la caminada… Es feia palier de que més que mancances eren prejudicis…

Aquest cop, però, els bastons eren una puta merda. Queda lleig dir-ho així, però és la veritat… Uns massa curts, altres massa alts, altres es trencaven de seguida… Quina llàstima no haver guardat el de la caminada anterior! Com més bastons veig pel bosc, més m’arrepenteixo d’haver-lo deixat allà, al canto del banc, després d’una posta de sol increïble al final de l’entrenament….

Perquè ho vaig fer? Potser perquè s’ho mereixia… M’havia ajudat moltíssim a fer la caminada. Havia aguantat entrebancades perquè era dur com una pedra. Durant alguna correguda, fruit d’una motivació excessiva, el seu pes reduït feia que pogués centrar-me en córrer, sense adonar-me que el duia a la mà. A les pujades, infinitament eternes i pesades, em donava l’impuls exacte que necessitava, com si m’empenyessin amunt a cada pas. En les baixades em donava l’equilibri necessari per aguantar-me la majoria de les vegades. I en la caiguda? En la caiguda sempre, sempre i sempre era allà. Suficientment a prop de l’escena del ridícul, amb un somriure i oferint-me la mà. Una mà que m’ajudava a aixecar-me i continuar.  No importava que la meva caiguda l’hagués repercutit també a ell, doncs els dos érem un i només importava que això pogués seguir sempre així…

Perquè ho vaig fer? Potser perquè s’ho mereixia…. Es mereixia quedar-se allà per poder seguir veient totes i cada una de les sortides i postes de sol!

Al deixar-lo allà, era molt conscient de que si mai tornava a buscar-lo, segurament ja no hi seria… Doncs un bastó com aquell no es trobava cada dia! I segur que qualsevol que el veies se n’enamoraria tant ràpid com vaig fer jo.

Només puc desitjar-li que el respectin com és, que el respectin i que aconsegueixi ser un de sol per totes les mans on passi. Això mateix, em farà tant feliç com tenir-lo sempre al meu costat.

I si l’amor fos això? El respecte. El saber que ell / ella no és teu/va. Que no ho serà mai. El no anteposar mai el teu egoisme, aquest “dret” que ens agafem perquè t’estimo. Bastó, perquè t’estimo tinc dret a que siguis meu/va i et portaré a casa i et tindre arraconat a l’entrada, esperant a que algun dia surti a caminar i ens puguem sentir un de sol altre vegada…

Perquè ho vaig fer? Potser perquè vaig decidir només limitar-me a viure aquella caminada i aquella experiència el màxim possible. I al veure que s’acabava, vaig preferir que fos així. Estava segur de que el bosc era ple de bastons. Els havia vist. I aquell era perfecte. Però quedar-me amb ell no em permetia descobrir-ne cap més! I això no era just. No era el que volia. No encara. Per molt que m’agradés.

Tornant a la caminada d’avui. I a la conclusió de que tots els bastons del bosc eren una puta merda…. Potser eren una puta merda perquè els comparava amb l’anterior. I cada bastó és únic. Incomparable. Crec que mentre segueixi buscant un bastó igual que l’anterior, tota la resta seran una puta merda. Perquè no són l’anterior i perquè no els dono la oportunitat a demostrar-me tot el que l’anterior em va demostrar…

I ja arribo de nou al cotxe. Avui he caminat sol. Als 30 minuts de buscar un bastó, he decidit que avui no el tindria. M’he perdut entre bardisses al bosc, he baixat per barrancs on l’equilibri era clau. He fet pujades intenses i pesades. He caigut i m’he aixecat, amb el somrriure de veure la ridiculesa de la trompada.

El més important d’avui és que no he fet servir el bastó. I he fet la mateixa ruta que la setmana anterior, sense ell. I ho he gaudit. Ho he viscut. Amb una intensitat i sensacions diferents! Sempre són diferents. I espero que sempre ho siguin.

 

 

 

Sents l’amor?

Jo crec que l’amor no el podràs definir mai, ni amb lletres, ni amb música, ni amb una persona… L’amor es sent i es viu. Apareix i muta en passió, en carinyo, en amistat… Muta sense cap tipús d’ordre ni previsió ni sentit. Una bona relació crec que s’ha de basar en tots aquests valors junts… Deixant que muti, comenci per on comenci i dedicant-se únicament a viure, a estar bé, a pensar menys i sentir més!

Salvaje – Cheryl Strayed

Me reí por el regocijo mismo de esa idea, y al cabo de un momento derramaba mis primeras lágrimas en el SMP. Lloré y lloré y lloré. No lloraba de felicidad. No lloraba de tristeza. No lloraba por mi madre ni por mi padre ni por Paul. LLoraba por mi sensación de plenitud.


Deixar-se portar per un viatge en l’època de traspàs de Cheryl Strayed. Això és el que jo he sentit durant la lectura d’aquest espectacular llibre!

Sentir, observar i acceptar el passat ens permet seguir endavant amb el futur. I sovint fer-ho és molt més complicat del que pugui semblar. Sinó pregunteu-li a la protagonista d’aquest llibre, que descriu magníficament el recorregut del “Sendero del Macizo Pacífico” i com aquest, pagant un alt preu de sacrifici físic i mental, l’ajuda a retrobar-se i a no dependre de ningú per sentir-se plena, lliure i amb el dret a menjar-se un món que només ella s’havia negat!

És dels pocs llibres que, tot i tardar mesos (si, mesos!) a llegir-me, mai m’ha permès oblidar-me d’ell! Sempre tenia la sensació de que tenia pendent saber quina nova em portaria… el que fos, ja que cada etapa del seu recorregut tenia una lliçó per ensenyar-me.

Un cop has arribat a la meitat, el llibre t’enganxa com la droga. Els fets es precipiten, les lliçons són cada vegada més freqüents i més intenses. És com si l’autor s’alliberés. Ho veus. Ho llegeixes. Ho pots arribar a sentir! I sentir el plaer d’alliberar-se és un regal immens que pocs llibres poden regalar-te!

I.. de nou, un cop més enganxat; El món desapareix. Entres en el seu i el segueixes fins que s’acaba. Parar de llegir és un xoc, com el que torna d’un son molt profund. Has escapat de la teva realitat diària durant hores, que et poden semblar segons. I no és que el món, la realitat, on estic realment escrivint això no m’agradi. És senzillament que m’encanta saber que des d’aquest món, puc accedir a infinites realitats, on sentir coses que potser, on sóc ara, no m’atreviria a sentir mai. No almenys voluntàriament. No encara.