Salvaje – Cheryl Strayed

Me reí por el regocijo mismo de esa idea, y al cabo de un momento derramaba mis primeras lágrimas en el SMP. Lloré y lloré y lloré. No lloraba de felicidad. No lloraba de tristeza. No lloraba por mi madre ni por mi padre ni por Paul. LLoraba por mi sensación de plenitud.


Deixar-se portar per un viatge en l’època de traspàs de Cheryl Strayed. Això és el que jo he sentit durant la lectura d’aquest espectacular llibre!

Sentir, observar i acceptar el passat ens permet seguir endavant amb el futur. I sovint fer-ho és molt més complicat del que pugui semblar. Sinó pregunteu-li a la protagonista d’aquest llibre, que descriu magníficament el recorregut del “Sendero del Macizo Pacífico” i com aquest, pagant un alt preu de sacrifici físic i mental, l’ajuda a retrobar-se i a no dependre de ningú per sentir-se plena, lliure i amb el dret a menjar-se un món que només ella s’havia negat!

És dels pocs llibres que, tot i tardar mesos (si, mesos!) a llegir-me, mai m’ha permès oblidar-me d’ell! Sempre tenia la sensació de que tenia pendent saber quina nova em portaria… el que fos, ja que cada etapa del seu recorregut tenia una lliçó per ensenyar-me.

Un cop has arribat a la meitat, el llibre t’enganxa com la droga. Els fets es precipiten, les lliçons són cada vegada més freqüents i més intenses. És com si l’autor s’alliberés. Ho veus. Ho llegeixes. Ho pots arribar a sentir! I sentir el plaer d’alliberar-se és un regal immens que pocs llibres poden regalar-te!

I.. de nou, un cop més enganxat; El món desapareix. Entres en el seu i el segueixes fins que s’acaba. Parar de llegir és un xoc, com el que torna d’un son molt profund. Has escapat de la teva realitat diària durant hores, que et poden semblar segons. I no és que el món, la realitat, on estic realment escrivint això no m’agradi. És senzillament que m’encanta saber que des d’aquest món, puc accedir a infinites realitats, on sentir coses que potser, on sóc ara, no m’atreviria a sentir mai. No almenys voluntàriament. No encara.

avatar