El bastó del viatge

Arranca un nou dia. Arranca tard, però arranca…. Crec que el més difícil d’aquests entrenaments no serà la preparació física, l’orientació, l’alimentació… El més difícil serà el compromís. El compromís mai m’ha agradat… tot i que sento que el necessito i adoro la sensació d’assolir-lo de tant en tant. Una mica contradictori… no?

Arranca doncs! Arranca amb el cafè obligatori dels matins, la compra del més necessari (tabac, fruita, entrepà per dinar, fruits secs, aigua…) i la preparació de la maleta amb molt més pes del compte, evidentment.

Envio el típic missatge al pare per avisar-lo de que si, que me’n torno a anar a fer la mateixa ruta que fa dos setmanes enlloc d’aprofitar aquest bon dia per estar amb la família, un dia que se de segur que tocava ser-hi. Però el que toca no sempre és el que vols. I jo vull això. I tinc la sort de que la família m’ho respecta. I els estimo amb bogeria per això!

Enfilo direcció St. Marti Sacalm. Adoro aquesta carretera. Mentre m’enfilo muntanya amunt amb el cotxe, els Pirineus queden al fons. Majestuosos. Blancs. Em recorden que un dia passaré per allà i… mare de deu… que poc preparat que estic!

Sort que arriba un moment en que la carretera dona la volta a la muntanya i apareix el far. Majestuós també! Però d’una altre lliga. Una en la que ja no només competeixo, sinó que començo a guanyar-li la partida. El somriure es reflecteix en el meu rostre, ja hi torno a ser!

Aparcat i esmorzat, començo a enfilar-me camí amunt. Aquest cop amb música. Una música que se que no hi serà el dia de la veritat, però que per entrenar, m’encanta.

La neu va fent acte de presència com més amunt pujo. La veritat, no hi contava! Contava que n’hi hauria, però no tanta… No és un problema, és un regal per la vista i una prova pels bessons!

Per distreure el cap de la pujada, seriosament respectable durant la primera hora i mitja de la caminada, em distrec a buscar el que serà el meu bastó de la ruta, com aquell que busca la parella de la seva vida! Sol ser el primer que trobo, la veritat… però això no l’hi resta valor. En tots els entrenaments fets fins avui, he acceptat les mancances de cada bastó. Per sorpresa, també n’he descobert virtuts que no hagués pogut detectar de cap manera i que, en futurs bastons, s’han convertit en requisits obligatoris. Les mancances, però, solien fer-se menys importants com més avançava la caminada… Es feia palier de que més que mancances eren prejudicis…

Aquest cop, però, els bastons eren una puta merda. Queda lleig dir-ho així, però és la veritat… Uns massa curts, altres massa alts, altres es trencaven de seguida… Quina llàstima no haver guardat el de la caminada anterior! Com més bastons veig pel bosc, més m’arrepenteixo d’haver-lo deixat allà, al canto del banc, després d’una posta de sol increïble al final de l’entrenament….

Perquè ho vaig fer? Potser perquè s’ho mereixia… M’havia ajudat moltíssim a fer la caminada. Havia aguantat entrebancades perquè era dur com una pedra. Durant alguna correguda, fruit d’una motivació excessiva, el seu pes reduït feia que pogués centrar-me en córrer, sense adonar-me que el duia a la mà. A les pujades, infinitament eternes i pesades, em donava l’impuls exacte que necessitava, com si m’empenyessin amunt a cada pas. En les baixades em donava l’equilibri necessari per aguantar-me la majoria de les vegades. I en la caiguda? En la caiguda sempre, sempre i sempre era allà. Suficientment a prop de l’escena del ridícul, amb un somriure i oferint-me la mà. Una mà que m’ajudava a aixecar-me i continuar.  No importava que la meva caiguda l’hagués repercutit també a ell, doncs els dos érem un i només importava que això pogués seguir sempre així…

Perquè ho vaig fer? Potser perquè s’ho mereixia…. Es mereixia quedar-se allà per poder seguir veient totes i cada una de les sortides i postes de sol!

Al deixar-lo allà, era molt conscient de que si mai tornava a buscar-lo, segurament ja no hi seria… Doncs un bastó com aquell no es trobava cada dia! I segur que qualsevol que el veies se n’enamoraria tant ràpid com vaig fer jo.

Només puc desitjar-li que el respectin com és, que el respectin i que aconsegueixi ser un de sol per totes les mans on passi. Això mateix, em farà tant feliç com tenir-lo sempre al meu costat.

I si l’amor fos això? El respecte. El saber que ell / ella no és teu/va. Que no ho serà mai. El no anteposar mai el teu egoisme, aquest “dret” que ens agafem perquè t’estimo. Bastó, perquè t’estimo tinc dret a que siguis meu/va i et portaré a casa i et tindre arraconat a l’entrada, esperant a que algun dia surti a caminar i ens puguem sentir un de sol altre vegada…

Perquè ho vaig fer? Potser perquè vaig decidir només limitar-me a viure aquella caminada i aquella experiència el màxim possible. I al veure que s’acabava, vaig preferir que fos així. Estava segur de que el bosc era ple de bastons. Els havia vist. I aquell era perfecte. Però quedar-me amb ell no em permetia descobrir-ne cap més! I això no era just. No era el que volia. No encara. Per molt que m’agradés.

Tornant a la caminada d’avui. I a la conclusió de que tots els bastons del bosc eren una puta merda…. Potser eren una puta merda perquè els comparava amb l’anterior. I cada bastó és únic. Incomparable. Crec que mentre segueixi buscant un bastó igual que l’anterior, tota la resta seran una puta merda. Perquè no són l’anterior i perquè no els dono la oportunitat a demostrar-me tot el que l’anterior em va demostrar…

I ja arribo de nou al cotxe. Avui he caminat sol. Als 30 minuts de buscar un bastó, he decidit que avui no el tindria. M’he perdut entre bardisses al bosc, he baixat per barrancs on l’equilibri era clau. He fet pujades intenses i pesades. He caigut i m’he aixecat, amb el somrriure de veure la ridiculesa de la trompada.

El més important d’avui és que no he fet servir el bastó. I he fet la mateixa ruta que la setmana anterior, sense ell. I ho he gaudit. Ho he viscut. Amb una intensitat i sensacions diferents! Sempre són diferents. I espero que sempre ho siguin.

 

 

 

avatar