Déjà vu

12 d’Abril, 2006

Em llevo fora de lloc. En un estat de xoc jamais vu… Durant la visita obligada al lavabo, el meu cervell s’encarrega de repassar un per un cada instant del somni del que m’he despertat. Tant intens… Tinc el cor en post revolta.  Una onada de dol em recorre el cós, com si la revolució hagués estat un autèntic fracàs.

Com tota revolució, el determinant havia estat el desig. El desig immens d’abraçar un cós nu.  No perquè estigues nu precisament, sinó per la puresa que això representa. El traspassar amb un segon totes les fronteres de la confiança, benestar i passió… Rebentar-les literalment com un camió entrant a una cafeteria de parets de vidre; un diumenge a les 4 de la matinada.

Havia estat tant real. Ho havia sentit com si acabés de passar.

Em miro al mirall mentre aquest s’entela amb el baf d’aigua calenta de la dutxa. Tinc els ulls vermells. Arranco a plorar. Unes llàgrimes que venen del més profund de dins meu. Podrien venir perfectament d’una altre dimensió, d’una altre vida, d’un altre món.  Unes llàgrimes que són l’únic testimoni de la intensitat d’aquest desig. No només sexual. No només personal. Personal? Qui era ella?

Sota la dutxa, tota la maquinaria de la meva ment es posa a treballar. Qui era? Intento recordar cares… No les conec. N’hi ha més d’una. Com pot ser? Busco les cares de les noies que m’agraden i no hi són… No puc relacionar-ho amb ningú. Tornen a aparèixer llàgrimes als ulls.

Ni la capacitat mental més alta del món pot recordar un somni. I és que els somnis són així… Quan despertes, només en queda el sentiment, les sensacions… I com més intentes recordar, com més l’estudies, més es difumina. Més es contamina per la ment.

Un cop assecat, netejo el mirall. Uns ulls envermellits i una silueta de 115kg de pur sedentarisme són la resposta a una pregunta que ja fa massa temps que em faig. No hi ha giny d’ullet al veure’m. No hi ha compassió per mi mateix. L’odi apaga tota esperança de somriure mentre l’autoestima brilla per la seva absència. Torno a plorar. Com si plorant, cada llàgrima m’acostés més a aquesta altre dimensió, vida o món…

De fet, tal i com el determinant d’una revolució és el desig, una llàgrima sempre serà qui l’inicia.

 

21 de Febrer, 2018

Surto d’aquella casa i pujo al cotxe. Mentre condueixo, penso en ella. En com es movia pel menjador, cuina i lavabo, nerviosa. En com m’accelerava el cor cada vegada que s’aturava, mirant-me i remenant-se el cabell. Sense deixar de parlar ni un moment. No puc evitar preguntar-me si feia el mateix quan esperava una visita meva, dies enrrere…

Avui no hi havia hagut més que una abraçada (i quina abraçada!) i alguna mirada de desig, que segurament s’havia perdut. Es devia haver desorientat. Completament fora de lloc. Fora de moment.

Condueixo camí a casa pensant que potser m’havia creuat amb l’altre persona que hi estava anant. Imagino com es creuaran les seves mirades de desig quan es trobin. Com es troben i explosionen. Un autèntic espectacle de focs artificials.

Aparco i pujo a la oficina. Avui tinc una carrera de rally per internet. Mentre preparo el volant, l’ordinador i em poso les sabates de conduir, m’envaeix una sensació de dèjá-vu increïble. Em quedo quiet. Immòbil. Completament atordit per la intensitat del moment. Feia molts anys que ho havia viscut i havia estat un xoc que no havia oblidat mai. Un somni. Literalment. No el recordo, però si que en recordo totes i cada una de les sensacions. I el despertar… Que dur que va ser! I que bèstia que m’aparegui ara i aquí en forma de dèjá-vu !

Que lògic que aparegui ara i aquí… penso de seguida.

Durant aquests anys, m’he enamorat i he estimat amb bogeria. Amb una força que ni jo imaginava que tenia. També he tastat l’amargor del dolor més intens i pur de separar-se físicament de l’amor. I es que és com separar-se d’un mateix. Literalment. Com tornar a néixer gairebé. Saps que mai tornaràs a ser el mateix. Ja ho diuen, que canvies l’amor de la teva vida per un altre amor, o per una altre vida. També he pogut olorar la fantàstica olor de la passió i el desig. Del sexe. La suor. La bogeria més absoluta que apaga la ment i porta el teu cós al límit.

És com si, aquella nit d’abril, hagués somiat 12 anys seguits. Com si amb un instant hagués pogut sentir les dolces carícies de la persona que saps que sempre estimaràs, estigui o no al teu costat. Quin plaer haver-la pogut conèixer abans de trobar-nos per primer cop!

Com si amb l’instant d’un somni, hagués pogut sentir tots i cada un dels orgasmes que he tingut fins avui. Tots junts un rere l’altre. T’ho pots imaginar?

Instantàniament, m’adono de la bellesa del canvi que he donat a al vida. De com he aconseguit passar d’aquell odi a la picada d’ullet al mirall de 2 metres de l’entrada…

El copilot comença el compte enrrere…. 3, 2, 1… Em situo en posició seria a la cadira i agafo el volant amb força. Amb les dues mans. Poc m’importa el resultat que pugui aconseguir. Només se que tinc un regust dolç que m’entra per la boca i em baixa coll avall… directament fins al cor!

En un rally, igual que amb la vida, es tracta d’anar fent quilòmetres, arriscant quan et veus capaç de fer-ho, assegurant quan no ho tens massa clar i sobretot, gaudint de cada centímetre del tram, de cada instant de la vida.

Com si fos l’última vegada que hi passes. Com si fos l’última vegada que la vius.

 

avatar