Busquem

Busquem. Busquem el dia que res et vagi bé. Busquem perquè ens agafarem de la mà i sortirem a enrriuren’s de la vida. De totes les seves cares. De totes les seves tonteries…

Busquem. Busquem el dia que ho aconsegueixis. El dia que consideraries el més feliç de la teva vida. El dia que ni la tempesta més negra aconsegueixi enfosquir la teva ànima. Busquem perquè ens abraçarem. Ho tindrem tot i cada respiració ens farà tornar a néixer.

Busquem! Busquem quan l’odi i la ràbia inundi les teves venes! Quan no et quedi sang i la teva mirada ho destrueixi tot a cada parpelleig! Busquem! Busquem perquè allà on em trobis cridarem! Cridarem tan fort que l’aire sortirà en forma de foc de dins nostre. Explosionarem en un crit agut i greu a la vegada! Ens entregarem al tot. Ens consumirem en un instant per reaparèixer al següent i consumir-nos de nou. Fins a caure rendits a terra.

Busquem! Busquem quan t’enamoris. Quan s’aturi el temps dins teu i perdis el nord, el sud, l’est i l’oest! Busquem! Busquem perquè llençarem la brujula al mar i la lògica pel barranc. Ens entregarem a tot, amb tot, nuus i desprotegits. Emborratxats de bogeria, mourem el món a la direcció que ens convingui. Amb les nostres mans i el poder de l’amor.

Busquem! Busquem el dia que et sentis sol. Que no trobis el teu lloc. Que no encaixis ni una sola peca del teu puzle… Busquem! Busquem perquè ens despullarem allà on em trobis. Ens despullarem completament i ens estirarem a terra. Les gotes de pluja ens faran sentir vius. El terra ens recordarà d’on venim, on pertanyem i on acabarem. Sentirem ballar cada pèl del nostre cós al ritme del vent… I no ens aixecarem mai més. Trobarem el nostre lloc aquí i ara. Allà més tard, que no deixarà de ser l’aquí en un altre moment.

Busquem! Busquem el dia que l’orgasme pinti de blanc els teus ulls. El dia que et cremi el cor de contenir-te les llàgrimes. El dia que la rutina t’arrossegui per terra. El dia que tot tingui sentit i el dia que dubtis de la teva pròpia existència.

El dia que tots dos, a la vegada, fem l’última inspiració. L’última obertura dels nostres pulmons. L’última mirada. L’últim bateg del nostre cor.

No. No em busquis aquest dia.

No em busquis perquè jo ja hi serè. Sempre hi he estat. I junts, convertirem el nostre últim sospir en un somriure que passarà a la història. Etern. Ens entregarem a la vida mentre l’abandonem. Ens convertirem en aquella fina pols. La mateixa d’on vam venir.

 

Busquem.

 

Busquem perquè, si em busques, ja m’hauràs trobat.

 

Big Bang per la llibertat

El cavall pastava al camp una càlida tarda de juliol… Esvelt, lliure, salvatge. Olorava i mossegava aquella herba. Immers en una atmosfera de pau. Lluny de tota presència impura. Pastava viu, immers en cada instant.

Ella l’observava… A una distància prudencial. Muntada en un cavall més gran encara. Admirava la bellesa d’aquell animal. La podia sentir amb tots els seus 5 sentits; Olorava a la més pura llibertat. Els seus dits el recorrien mentalment, acariciant-lo i resseguint la seva rugosa pell. La vista immersa en el context de la situació; en una atmosfera calmada i tensa a la vegada… El paladar es desfeia en sal·liba calenta i dolça… Al sentir-lo aïnar, se l’hi escalfava i humitejava el cor…

Desitjava aquell animal amb tota la seva ànima. No el volia seu. Ella ja en tenia un de cavall, sempre seu. Fidel. Fort. Domesticat.

Cada dia que pujava als verds prats, apurava més la distància. Cada dia augmentava en ella una sagnant emoció. Aquell vent càlid, de sabor d’aigua, que pronostica la imminent tempesta… El cavall el sentia. Ella també. La més pura electricitat absorbia l’aire…

Els dies han passat. La distància és invisible. La confiança mutua… Amb un gest hàbil, digne de la seva experiència, ella s’enfila al seu damunt. Arriba la tempesta. Cauen 100 llamps a l’horitzó i un tro ensordidor silencia tota la vall.

El cavall no espera. Reacciona. Esperit salvatge. S’aixeca a dos potes renillant una profunda i sonora resposta. Ella s’agafa fort a la crinera de l’animal. La llibertat té un altre ritme. Ho sap. El desitja. L’espera.

L’animal arranca a un galop intens de 4 batudes. Ritme desafiant. Sense vacil·lacions. La tempesta ja es pedregada. Temporal. Huracà. Salten entre bardisses i pedres. Pentinen barrancs i carenes. Incendien boscos sencers al seu pas. Centenars d’estrelles, sols i llunes durant la seva batuda. Ella crida. En silenci. És l’ànima que ho fa. L’ànima dels dos que ja és una. Una explosió d’intensitat. Un Big Bang per la llibertat.

El galop es converteix ja en galop curt… En trot. En pas. Un llac a centenars de quilòmetres de casa es deixa entreveure… Els dos cauen rendits a la vora de l’aigua. Les ànimes es separen. Mai tornaran a estar juntes. Mai com ho han estat ara… Les dos ho saben. Les dos ho volen.

La llibertat es pon a l’horitzó. Un cel rogent dibuixa la silueta de la carena i s’emmiralla al llac. Una figura s’entreveu en ella.

Un cavall sorgeix del no rés.

Fidel. Fort. Domesticat.