L’atenció

Divendres, 2 de març de 2018

Fumo. Assegut a la terrassa de l’empresa on treballo. Girona sembla tan llunyana des d’aquí… Em mereixo uns minuts extres de descans després d’unes hores més que productives. Tot i la productivitat, anímicament parlant avui no ha estat un dels meus millors dies… Ahir tampoc. Menys abans-d’ahir. El perquè poc m’importa ja… doncs estic aprenent a sentir i gaudir els mals moments tant o més com ho faig amb els bons. I essent aquest un mal d’amor, les sensacions poden ser igual d’intenses i increïbles com la bogeria d’un enamorament. Diferent, però igual d’intens. Sentir com et consumeixes per dins… Sentir i deixar-ho fluir. Com la tristesa. Deixar que entri i ho destrueixi tot. Això sí, amb la porta oberta perquè tal com ha entrat, no tingui problemes per sortir.

Desbloquejo el mòbil i obro el Google Maps. Som divendres i encara no tinc decidit quin serà l’entrenament d’aquest cap de setmana… Altre cop la volta al Far? No… M’encantaria! Però ja fa dos caps de setmana seguits que la faig. I necessito un canvi d’aires. Sí. I tant que el necessito! Escapar. Això és el que em fa falta!

Optimista com jo sol, faig petit el mapa per obtenir-ne més informació. No puc evitar pujar una mica cap al nord. Cap al Pirineu. Cap a França… Sant Google sap millor que jo el que vull i m’ensenya els noms que vull llegir: Portbou, Cap de creus, Banyuls Sur Mer… Sur Mer? La imatge de la meva bici per la costa francesa m’apareix del no res. Occitània… M’encanta la seva costa, els seus vins, el Francès…

Ja tinc ruta. Aquest vespre l’acabaré de definir. Torno a bloquejar el mòbil i entro de nou a l’oficina. Oficina? Quina mala manera d’anomenar aquest espectacular lloc on treballo… Una “oficina” no està perduda a la muntanya. No té terrassa ni menys cants d’ocells quan surts a fumar… No hi ha setmana en què no valori això d’aquesta feina.

 

 

Entro a casa i preparo la meva copa de vi blanc. Som divendres! I encara que l’estat anímic no acompanyi… el vi no pot fallar. Torno a obrir el Google Maps per concretar els detalls de la ruta. Origen? Argelers Sur Mer.

Destí? Això ja és més difícil… Miro el mapa i veig com, des d’Argelers, es dibuixa una línia recta de costa fins a Leucata, on hi ha una petita corba que dóna forma al golf de Narbona, que s’allarga fins a Agde. Mai m’han agradat els camins rectes… però aquesta vegada em permeto una excepció. Encara que sigui per confirmar la norma.

Leucata! Desconec totalment de la seva existència… Però sembla que l’inventor del poble el situes exactament allà perquè jo avui pogués definir una meta viable per acabar l’entrenament! Justament 50 km planers que amb bici, no m’han de suposar cap problema. Decidit doncs. De seguida entro a booking i reservo un apartament per 50€ la nit, situat a l’entrada del poble. Ja són més tard de les 12 de la nit… així que reservo d’ara per ara. Quin món aquest que ens permet viure així!

Amb la ruta planejada i la maleta feta, m’estiro al sofà per fer l’última cigarreta i acabar la copa de vi. Ho reviso tot mentalment. Des del massa proper despertar fins a l’arribada a l’hotel. Em consciencio que tot pot anar malament i que perdré els 50€ de la reserva per qualsevol raó que m’impedirà arribar-hi. Sí. Sóc el tipus de persona que puja a un avió conscienciat que no arribarà al destí. Encara avui em sorprèn la facilitat amb què accepto que s’acaba tot. Que fins aquí hem arribat. M’entristeix, això sí. Potser tot el viscut fins ara, ja em valgui per esbossar l’últim somriure…

Torno a desbloquejar el mòbil. Aquesta vegada la víctima ja no és Google Maps. Aquest cop és Tinder. Actualitzo el meu perfil i modifico la meva ubicació per la de Leucata. Al cap i a la fi, una mica de companyia un cop acabada la ruta no és cap mala idea! Em prometo a mi mateix que no parlaré amb ningú fins a arribar allà, no és l’objectiu d’aquest viatge. Així, de cop, em ve a la ment un vers de Kase-O a “Ninguna chavala tiene dueño”…

“Soy un martir no un Santo y por supuesto te quiero follar”

Tot i que jo em conformaria amb una agradable conversa i una cervesa fresca, no puc negar a ningú que el sexe sempre serà la millor espelma d’un bon pastís!

 

 

Dissabte, 3 de març de 2018

Obro els ulls i miro el despertador. Vaig tard. Com de costum. De moment no se viure d’una altra manera! Visualitzo com s’esfuma la utopia de pujar fins a Argelers Sur Mer amb tren, llegint Hojas de hierba de Walt Whitman mentre els raïls recorren els preciosos penya-segats en una sortida de sol de postal… Deixo de lamentar-me. A qui vull enganyar? Ja sabia que això passaria! Però no deixo de pensar que algun dia canviaré…

Demano un entrepà al bar de sempre i passo per la fruiteria del poble per agafar un parell de mandarines, plàtans i un Aquarius. Amb el temps he après que la fruita i el sucre són bons amics dels esportistes!

Amb la bici carregada al cotxe, enfilo autopista amunt amb la banda sonora d’Amelie de fons… M’encanta aquesta sensació. Condueixo ràpidament, com si tingués pressa, com qui fuig d’una explosió nuclear imminent i revisa sovint el retrovisor.  Això sí, amb una calma interior digna de la música que sona!

Quilòmetres i cançons més tard, arribo a Argelers Sur Mer. Aparco a l’estació de tren. Si tot va bé, demà baixaré en aquest mateix punt. Com haurà anat? Com em sentiré quan surti del tren i camini direcció al cotxe? Em permeto uns segons de desconnexió absoluts imaginant aquell moment…

I ara? Cap a on? M’envaeix una sensació que no sabria descriure… com explicar-ho… saps quan no en tens ni puta idea d’on has d’anar? És increïble! Dreta o esquerra? No penso fer servir el Google Maps com a guia tota l’estona… No! Això seria massa fàcil… Així doncs, em dedico exclusivament a pedalar. A guiar-me per l’instint, sense perdre el mar de vista. Baixo entre carrers d’aquest poble sota les mirades curioses dels seus habitants. No els miro però els veig. No puc evitar pensar que jo mateix m’envejaria si em veies… Bicicleta de fa més de 20 anys, un casco horrible i una maleta descomunal a l’esquena. Com si em proposes pedalar la França sencera! I el meu somriure. Segurament això és el que m’envejaria. Perquè és de debò. Sincer. I sé que he hagut de rodar molt per aconseguir aquests somriures, però un cop els he trobat, les puntes de felicitat depenen únicament de mi i tinc ja una manera de caminar que em catapulta directament cap a elles!

 

Hores, minuts, segons… Sembla que no passin. Que no existeixin. Que s’hagi parat el temps i tothom segueixi tan tranquil. Que a ningú l’hi importi.

Un dolor al cul que encara no coneixia ni era capaç d’imaginar. A només 20 quilòmetres del punt de sortida. Ni a mitja ruta encara. Les cames s’enrampen si em poso dret damunt els pedals; els genolls em recorden que ho pagaré car a cada volta que fa la cadena…

La incansable lliçó de conviure amb el cansament i el dolor… Penso: Prou. No puc més. Quin sentit té seguir amb aquesta processó? M’aturo en un punt indeterminat d’un passeig de mar que no acaba i fullejo poemes a l’atzar de Hojas de hierba… No m’acaben de convèncer, però a l’aixecar la vista i veure el mar, la platja, les gavines, el silenci fent tant de soroll… M’adono que el dolor i el cansament són una tècnica increïblement eficaç per connectar amb el present. Sé que ara hi sóc. I respiro profundament celebrant-ho amb aire. Qui necessita alcohol per brindar si tenim aire? La més sana i addictiva de totes les drogues!

Guardo el casc a la motxilla i em poso els cascos. Tinc una llista a Spotify amb totes les cançons especials que m’han fet sentir i eriçar la pell alguna vegada. Cançons i poemes. Aquestes em conservaran millor el cap que el casc, n’estic segur. I ara que estic a l’aquí i a l’ara, penso… si perdo el cap… tampoc serà una gran pèrdua no? El cap i la ment estan tristament sobrevalorats!

 

El dolor ja no existeix. Ja forma part de mi i, com a tal, ja no és dolor. Sóc jo. El paisatge ha canviat molt. Pedalo entre ponts perduts en dunes de sorra espectaculars, platges i boscos frondosos i frescos.

Ja estic prop del port de Leucata i fa estona que avanço sense mirar el mapa. Ja no m’importa on acabi caient exhaust i rendit. No vull que acabi. Mai. Em sento lliure i feliç com poques vegades m’hi he sentit mai. Ho veig i respiro tot. Res és meu i tot és per mi. Una roda infinita que suposo que anomenem, vulgarment, viure.

Ja he passat el port i puc veure Leucata al fons. El collons de poble és preciós des d’aquí. I per si no fos prou, el camí per arribar-hi circula enmig d’una duna de sorra i aigua del mar que em dóna una imatge increïble: Una casa inundada per 3 pams d’aigua amb el jardí completament conquerit per la terra de la duna, vinguda d’alguna tempesta i mar violenta. Que únic. Que real. M’aturo i arranco a plorar.

Encara avui, no sé perquè plorava, però enyoro moltíssim tornar-ho a fer. Qui plora sent. I qui sent està viu. Potser era això… Que estava començant a viure i era autènticament feliç! Per això mateix deuen plorar les criatures en néixer. En quin moment doncs, deixem de viure i requerim una nova experiència d’èxtasis per renéixer?

Arribo a l’apartament i caic rendit al llit. Això m’ha superat físicament i mentalment. De bon grat m’entregaria al món dels somnis! I dormiria tant, tantíssim, que segurament ja m’haurien enterrat quan em tornes a despertar! Sota aquesta terrible idea, m’obligo a passar per la dutxa i a fer una volta i calaix de cerveses per tots i cada un dels bars del petit poble. M’ho mereixo, penso cada vegada al passar per davant d’un d’ells! I entro.

Un cop dins, em sento extremadament sol. I m’encanta. Veure com tothom està parlant, rient, bevent i cridant mentre jo estic allà, assegut a la barra. Observant-los. No em considero diferent ni millor a ells. Senzillament avui no conec ningú i em sembla bé estar sol. I puc fer-ho. És un art això de saber estar sol, còmode i bé amb un mateix, en societat!

 

Diumenge, 4 de març de 2018

Ja em trobo a l’estació de tren de Leucata. El següent tren surt al cap de dues hores. El primer, l’he perdut. Mantenint així el costum del meu particular modus vivendi… La màgia de la vida no és el que ens passa, penso. És l’actitud amb amb la qual ho gestionem.

En defensa meva, però, val a dir que el despertar no ha estat fàcil de gestionar. No m’he llevat sol. M’acompanyava una preciosa i intensa sensació de “vaga” muscular, que alguns entesos anomenen agulletes… Per si fos poc i com qui aconsegueix el trio perfecte, el cap em recordava que els calaixos de cerveses no valien només diners… L’endemà d’aquestes, recorda sempre recordar-ho, ja que s’oblida amb facilitat….

Dues hores i una estació de tren petita i grafitada que, minut a minut, es va il·luminant pel sol que es filtra entre els arbres. No exagero, era així i era increïble. De nou sol. Estar sol te un avantatge enorme que els amants de la soledat coneixem molt bé. Si ningú et veu, ningú et jutja. Si ningú et jutja, tu i les teves ximpleries i anades d’olla són exactament com imagines, sense filtres de correcta convivència, comportament i benestar social. Curiós que com més sols estem, més senzill ens és comportar-nos tal com som.

Doncs aquella petita i grafitada estació de tren, es va convertir en el videoclip de desenes de cançons de Hip Hop que sonaven en els meus auriculars. Recordo la passió en cada una d’elles. Buscava les lletres per internet i les cantava en veu alta, cridant si feia falta! Caminant amunt i avall de l’estació, absolutament immers en aquell moment. Començo a identificar que tots els moments en els quals m’he sentit realment lliure, com aquest, coincideixen en què no era presoner del passat ni del futur. Era un lliure presoner de l’ara.

El tren arriba, igual que altra gent que l’havia d’agafar (a la que agraeixo sincerament no haver denunciat la meva falta de qualitat de cant). Arriba i em condueix de nou a casa. A Argelers Sur Mer.

Un cop a l’estació d’Argelers, recordo que poques hores enrere em trobava justament aquí, buscant-me i imaginant com seria l’arribada. Com hauria anat.

Dibuixo un lleuger somriure al recordar-ho, puix que m’adono que ni el somni més original, passional i creatiu que hagués pogut tenir mai, s’acostaria ni una mica a la realitat de tot el que havia viscut. I és que somiar i imaginar és important, és una porta increïble per creuar totes les fronteres i límits que tenim. Però viure. Viure i l’atenció al present, a l’ara, al que està passant… és el que realitza els somnis. I això, massa sovint, ho oblidem quan estem en societat.

 

 

Desposéeme

Lentamente abrí los ojos…

Después de la bomba que acababa de soltar, no tenia ni idea del panorama que podía encontrarme al otro lado!

Me encontré con ella. La decepción, la cordura, la desaprobación en su mirada!

Y se enfado. Se cabreo porque sus ojos eran para perderse y no volver jamas! Pero no eran los únicos donde yo quería perderme. Pues ando perdido en todos los que un día, me miraron abriendo un portal directo al centro de su tierra. Que late… Late e invita a quedarse. Quedarse hasta la hora de irse.

Y me grito. Me nombro falso, embustero, mentiroso, immaduro y 100 insultos más que aún no conocía. Lo hizo porque le dije que no. Que a mí corazón no le falta espacio desde que entro. Que late mucho más fuerte! Más rápido. Mucho más melodico y alegre que antes! Pero que no está lleno… ¡Ay el día que lo este! Moriré en vida. Pues no querré que nada salga porque lo amo! Y querré que todo entre, porque quiero amarlo…

Y me pego. Me agredió porque mi cuerpo nunca seria solo para ella. ¡Este es mi templo! Abierto a todo aquel que lo respete y lo ame. No jurare bandera. No entregare mi imagen humana a una sola persona. ¡No para toda la vida! ¿Quien haría eso? ¿¡Porque!?

En mis verdes ojos se reflejaba toda su incomprensión…

Poco a poco, en un largo silencio, sus labios invirtieron su postura de negativo a neutro. De neutro a positivo. Sus ojos dejaron de fruncir. Su cuerpo se destensaba lentamente en señal de abrazo sincero e inminente.

Y ocurrió. En mis ojos brotaron dos lágrimas al mismo tiempo que dos estrellas aparecian en el cielo aquel anochecer. Se fundieron en su pelo como la lluvia en el suelo. Dejando ese maravilloso olor a humedad y a tormenta!

Entre sollozos, sus labios pronunciaron las más bellas palabras que mis oídos escucharon jamas! Decían así:

– No sé quien eres, ni como eres, ni que me quieres decir con eso. Dime, que sientes? Por mí. Por todas. Por todos. Por todo. No lo sé… No te entiendo.

Se hizo un breve silencio… Y continuo:

– Tu tampoco lo sabes… ¿Sabes que se yo? Que no tengo miedo a que no encuentres nombre para ello. No voy a negarte lo que eres porque no este escrito. Quiero ayudarte  a descubrirlo. Y a escribirlo, por si un caso, aun nadie lo haya hecho…

Y llegaron la tormenta, la lluvia y los relámpagos. Y sentí como mi corazón se llenaba más y más… Al mismo tiempo que crecía. Alli mismo, descubri el verdadero significado del infinito.

Desposéeme le repeti… Y lo hizo. Y me beso. Y yo me fundí en sus labios como si fueran los únicos.

Sin serlo.

Decideix

L’aroma del cafè es mescla amb el del tabac, que crema lentament entre els seus dits.

Tot. Ho havia tingut tot. Només s’havia hagut de preocupar per respirar… I viure. El  tema de respirar el portava prou bé… Peró això de viure… Aixó ja és més complicat de jutjar!

I ara? Ara què? El fum de la cigarreta dibuixa les línies de tots els seus mals… Observa com es van difuminant davant seu fins a convertir-se en invisibles. Ja no els veu. Peró l’habitació cada vegada està més carregada. Fa estona que fuma…

El sol fa dies que no s’hi deixa veure. L’aire fresc del vespre  ja fa mesos que es va desviar. Ja no circula pels seus racons. Les estrelles troben a faltar observar-lo estirat a la terrassa. Els mosquits no troben aliment en el seu cos, nuu, assegut a la cadira. Mans al cap i braços damunt la taula, amagant la copa de Wisky barat sense gel…

– I ara? Ara què? – Es repeteix en silenci…

– I ara? Ara què? – Apreta els ulls amb força…

– I ara? Ara qu… – S’aixeca de cop. Massa ràpid. Massa.

Tant, que la formigueta de damunt la taula canvia de direcció. L’aranya del sostre recula dins el seu cau i el mosquit atura el vol. Brolla sang de la bona. No sap encara a on. La copa preveu que alguna cosa no va bé. Gens bé. No. Merda…

Els seus ulls encara no hi veuen. Tampoc ho necessita. Al mateix moment, dos crits surten de dins seu. Un de sonor i un de mut:

– Ara! Ara… Ara que us donguin pel cul a tots!! Fills de puta!!

Agafa la copa i l’estampa a la paret en un vol curt i carregat d’energia. En aquest mateix instant, dues llàgrimes suïcides inicien el mateix recorregut, verticalment, peró amb el mateix final.

La copa no en tenia cap culpa, víctima del creixement i evolució del seu entorn. Només hi ha amor en aquest gest tant psicòpata i destructiu.

Els seus ulls ja hi veuen perfectament. L’oïda ha despertat de cop. A la formigueta l’hi falten potes ja per anar més ràpid. El mosquit evalua seriosament la situació… L’aranya, mirant-lo, també. Un engranatge d’energia ha començat a funcionar… Invisible peró notori. Tot desitja anar endavant.

En un entorn mort s’ha pres una decisió. Quina? No te importància.  S’han acceptat les futures conseqüències d’aquesta. Els possibles errors. Els possibles somrriures. Vida. S’ha decidit viure. I només viu qui decideix.

El crit sonor ja s’ha apagat, peró les ones d’aire no han deixat encara de repetir la variant muda d’aquell crit… Pels que no la saben escoltar, diu així:

Ho sento. Perdona’m. Gràcies. T’estimo.

Aquestes ones mudes… seguirant movent-se per l’aire fins que, algun dia, en el seu moment, s’unificaran amb la seva variant sonora.

I quan aixó passa, amic meu, l’amor pren forma d’abraçada i abraça tot aquell i tot alló que pugui sentir-ho.