Decideix

L’aroma del cafè es mescla amb el del tabac, que crema lentament entre els seus dits.

Tot. Ho havia tingut tot. Només s’havia hagut de preocupar per respirar… I viure. El  tema de respirar el portava prou bé… Peró això de viure… Aixó ja és més complicat de jutjar!

I ara? Ara què? El fum de la cigarreta dibuixa les línies de tots els seus mals… Observa com es van difuminant davant seu fins a convertir-se en invisibles. Ja no els veu. Peró l’habitació cada vegada està més carregada. Fa estona que fuma…

El sol fa dies que no s’hi deixa veure. L’aire fresc del vespre  ja fa mesos que es va desviar. Ja no circula pels seus racons. Les estrelles troben a faltar observar-lo estirat a la terrassa. Els mosquits no troben aliment en el seu cos, nuu, assegut a la cadira. Mans al cap i braços damunt la taula, amagant la copa de Wisky barat sense gel…

– I ara? Ara què? – Es repeteix en silenci…

– I ara? Ara què? – Apreta els ulls amb força…

– I ara? Ara qu… – S’aixeca de cop. Massa ràpid. Massa.

Tant, que la formigueta de damunt la taula canvia de direcció. L’aranya del sostre recula dins el seu cau i el mosquit atura el vol. Brolla sang de la bona. No sap encara a on. La copa preveu que alguna cosa no va bé. Gens bé. No. Merda…

Els seus ulls encara no hi veuen. Tampoc ho necessita. Al mateix moment, dos crits surten de dins seu. Un de sonor i un de mut:

– Ara! Ara… Ara que us donguin pel cul a tots!! Fills de puta!!

Agafa la copa i l’estampa a la paret en un vol curt i carregat d’energia. En aquest mateix instant, dues llàgrimes suïcides inicien el mateix recorregut, verticalment, peró amb el mateix final.

La copa no en tenia cap culpa, víctima del creixement i evolució del seu entorn. Només hi ha amor en aquest gest tant psicòpata i destructiu.

Els seus ulls ja hi veuen perfectament. L’oïda ha despertat de cop. A la formigueta l’hi falten potes ja per anar més ràpid. El mosquit evalua seriosament la situació… L’aranya, mirant-lo, també. Un engranatge d’energia ha començat a funcionar… Invisible peró notori. Tot desitja anar endavant.

En un entorn mort s’ha pres una decisió. Quina? No te importància.  S’han acceptat les futures conseqüències d’aquesta. Els possibles errors. Els possibles somrriures. Vida. S’ha decidit viure. I només viu qui decideix.

El crit sonor ja s’ha apagat, peró les ones d’aire no han deixat encara de repetir la variant muda d’aquell crit… Pels que no la saben escoltar, diu així:

Ho sento. Perdona’m. Gràcies. T’estimo.

Aquestes ones mudes… seguirant movent-se per l’aire fins que, algun dia, en el seu moment, s’unificaran amb la seva variant sonora.

I quan aixó passa, amic meu, l’amor pren forma d’abraçada i abraça tot aquell i tot alló que pugui sentir-ho.

avatar