Rèquiem

Diuen…

Diuen que sempre caminava sol. Que cuidava com l’or qualsevol que volgués acompanyar-lo un tros. Que mai deia que no, però sovint s’evaporava com les estrelles ho fan amb l’alba.

Diuen que no era home de multituds. Quan es perdia per Barcelona, diuen que jugava a despullar la ciutat amb els ulls. Amb un somriure als llavis, hi caminava tot desmuntant l’escenari d’aquell gran teatre…

Diuen que no tenia límits ni fronteres. O no volia anomenar-los així. Creia en l’equilibri com a resultat d’extrems. Vivia en un frenesí constant d’èxtasis i calma; estirat en una hamaca, gronxant infinitament sota un cel tempestuós. Diuen que en ella havia trobat el seu lloc. El seu espai.

Diuen que era únic. Si li deien, sempre responia que tots ho érem. Però ell s’ho creia i es veia fàcilment en els seus ulls. Et miraven sense prejudicis, t’escoltaven, et buscaven un canal d’entrada, d’obertura; Et volien descobrir en la teva forma més única. Deia que les millors pel·lícules no es veien a la gran pantalla… que es trobaven en els ulls de mirada apassionada.

Diuen que també odiava. El perdien la falsedat i el prejudici. Explicava que la falsedat era per ell el pitjor fonament de qualsevol construcció. I ell vivia construint… El prejudici, la desvalorització més repugnant i nociva cap a una persona.

Diuen que era capaç d’estimar-ho tot, en qualsevol gènere i color. Que vivia en una eterna primavera. Jo crec que no. Crec que la primavera es convertí en hivern dins seu. Sense estiu ni tardor. Massa de pressa. Que matà tots els colors cobrint-ho tot de blanc. Crec que més que una papallona de flor en flor, era un esquiador nat, a la recerca d’aquella flor que aconseguís fer florir la primavera de nou, dins seu.

Diuen i diuen… però la veritat, és que mai sabrem del cert qui era. Com era. Ni crec que ens calgui saber-ho.

Fos com fos, se’l veia lliure. I la seva llibertat fou per tots nosaltres el fonament més sòlid on poguérem construir la nostra relació amb ell.

Maleït capullo, descansa en pau allà on siguis. Aquí, els teus fonaments són tan sòlids, que ens acompanyaran fins al nostre final.

El sol i la lluna

Explica la llegenda que el sol i la lluna s’estimaven en el més gran dels amors que han existit mai.

La lluna, però, sempre davant seu eclipsava la llum del sol a la Terra. Aquesta, al no nodrir-se de l’escalfor del sol, s’havia convertit en un planeta gèlid i fred que no donava condicions a la vida.

Així doncs, decidiren reunir-se els tres per estudiar una solució sana per la Terra i que mantingués viva l’apreciada relació dels dos grans astres.

Passaren segles de discussions i propostes fallides. No s’entenien. La lluna i el sol no volgueren mai separar-se… I ai l’as! La terra, era l’únic que necessitava!

En aquestes que una gèlida tarda de primavera, la Terra, que era molt llesta, feu una pregunta que ho canviaria tot:

T: – Oh sol! Has vist mai les estrelles?

El sol respongué:

S: – Les estrelles? No… Només veig la meva estimada lluna! Com són les estrelles?

I la lluna respongué per la terra, entrant així en la conversa:

LL: – Les estrelles són un mar de puntets blancs que inunda l’univers! Són les ànimes que un dia foren vives i ara descansen en pau. És gràcies a mi que brillen, puix que en sóc la seva guardiana. Et conec Sol… sé que t’agradaria veure-les!

S: – Oh! Quin espectacle deu ser… Quin plaer poder-les observar ni tan sols un instant! Essent-ne tu la guardiana, de ben segur n’hi ha d’haver moltes i precioses!

LL: – Si ens donéssim una mica de distància… Podries veure-les! Però tota distància allunyéssim , costaria molt de ser recuperada… I jo no vull pas allunyar-me de tu!

La Terra, atenta a la conversa, continuà amb la seva estratègia que no duia maldat, però si astúcia!

T: – Oh lluna! Guardiana de les estrelles! Has vist mai els colors d’un arc Iris?

LL: – Els colors? Jo tan sols conec el vermell del meu estimat sol, el negre de l’univers i el blanc de la meva pell i els teus glacials. I l’arc Iris! Quin nom més bonic! Què és?

El sol, que n’era molt de presumit… de seguida respongué per la Terra:

S: – Fa molts anys, abans no ens coneguéssim tu i jo, la terra n’era plena d’aigua i vegetació! Jo, amb els meus rajos de llum, il·luminava les seves tempestes creant precioses corbes de colors al cel! Verds… Grocs… Liles! El lila t’encantaria estimada! N’estic segur!

LL: – Oh! Que bonic! Puc imaginar-me la teva esplendor! I com m’agradaria poder observar el Lila! Que feliç seria!

S: – Si ens donéssim una mica de distància… Podria oferir-te el més bell dels espectacles de colors damunt la Terra! Però no! No vull pas allunyar-me ni un centímetre de tu! Estimada meva!

I aquí és on la Terra emprengué el final del seu pla oferint-los una última proposta:

Quina desgràcia aquest amor que us amaga, l’un de l’altre, el potencial més gran i bell de cadascú!

No veieu que en la vostra llibertat i distància, trobareu i descobrireu el millor l’un de l’altre!?

Escolteu, jo us proposo un tracte!
En passos molt petits anirem calculant la distància…

Us anireu desplaçant l’un de l’altre…
I jo us avisaré en quin punt exacte es veu millor la vostra màgia!

A canvi, però, el vostre contacte com teniu fins ara… mai serà més llarg d’uns minuts… i cada molts anys! En direm eclipsis i la vostra unió serà respectada i celebrada! Tot i dur penombra a casa meva…

I fou així, com la Terra aconseguí pactar un bell acord amb el Sol i la Lluna.

A poc a poc, s’anaren distanciant… amb por, amb recel, amb esperança que la Terra tingués raó i allò els unís més fent més gran encara aquell amor. Un pla extremadament ambiciós i arriscat per tots ells!

A mesura que s’anaven distanciant, el sol començà a brillar damunt la terra… Queien els seus rajos damunt el gel… que de seguida va començar a desfer-se per convertir-se en petites gotes d’aigua, rieres, grans rius i oceans! D’ella, en brotà la vegetació d’antany i començaren a formar-se les tempestes que havien de complir els somnis de la Lluna!

Aquesta, que no veia massa clar el tracte i tenia por d’haver estat ensarronada, quedà plasmada de la meravella que s’estava produint a la Terra! I abromada pel fet que el seu estimat Sol, en llibertat, fos capaç de generar tal proesa!

El Sol, no desaprofità l’oportunitat i escalfà la terra molt més ràpidament del que caldria! Veia el somriure a la Lluna i prou bé que sabia, que si escalfava fort i ràpid, es formaria la més gran de les tempestes que mai la Terra havia vist abans! I ai en ella! Amb la seva llum, podria crear un arc iris immens i preciós!

I així fou. I la Lluna queda completament enamorada d’aquella bellesa. I mirà el seu estimat Sol amb un somriure i llàgrimes als ulls. Doncs veia que lliure, era més gran i brillant. I podia veure que era feliç il·luminant la Terra i molts altres planetes que s’hi veien repercutits també. De seguida veié, que aquell seria un bon tracte i que a la Terra, tot i la seva astúcia, no l’hi faltava raó!

Arribà un moment, en què el Sol començà a pondre’s darrere la Terra. I la Lluna s’entristí. Doncs després de molts i molts anys en completa unió, perdria de vista per unes hores el seu estimat! No obstant, la tristesa es convertí de seguida en alegria! Així que el cel s’anava enfosquint, rere la Lluna començaven a aparèixer les seves estrelles.  Veié com el Sol obria els ulls com taronges, puix no les havia vist mai i quedà meravellat d’aquell panorama!

La lluna, com a bona guardiana d’aquestes decidí mostrar-li fins a on podia arribar la màgia de les estrelles i perquè n’era la guardiana. Així doncs, es concentrà i convocà una enorme pluja d’estels! Les ànimes de tots aquells que un dia foren vius, començaren a moure’s pel cel a velocitats inimaginables! Algunes fines com la sorra, d’altres grosses com carros de foc creuant el cel.

El sol, impressionat per aquell espectacle, començà a brillar més i més formant una posta de sol damunt la terra que deixava el cel completament vermell! I la Lluna, en veure com reaccionava el sol, es féu  gran i més gran!

 

La Terra, mentrestant, observava callada i emocionada aquell espectacle. Sabia que tenia raó en el que els havia dit, però no n’era pas conscient de fins quina manera aquell amor de grans astres creixeria tant!

I arribà la negra nit. El sol es pongué completament i la foscor regnà, separant completament la Lluna del Sol. La Lluna aprofità aquell moment per parlar amb la Terra i agrair-li aquell tracte, que l’hi permetia descobrir les 1000 meravelles del seu estimat que no coneixia. Entengué que si donava llibertat al seu amor, aquest podia créixer! I que bonic era!

I és així, com des de fa mil·lennis, el sol organitza les postes sobre la terra més belles que s’han vist mai! I les estrelles brillen molt més cada nit que passa! I de tant en tant, la Lluna organitza espectacles d’estrelles de foc que creuen l’univers.

 

En acabat, la Terra es mirà a si mateixa i veié com la vida havia crescut dins seu. Animals enormes i minúsculs es passejaven per les seves terres.  Entre ells, un d’especial que es feia dir Humanitat. L’hi cridava l’atenció aquella espècie! Era de les poques que s’asseia a observar les estrelles i les postes de sol. Curiosament, però, molts estaven en la mateixa situació que el Sol i la Lluna! I tot i observar-los cada dia representar el seu amor des de la més extrema llibertat, no eren capaços de veure en ella el missatge que els havia de fer estimar com mai s’haurien imaginat.

Revulsiu

Sota la finestra d’aquella centenaria masia, la pantalla de l’ordinador…

Quin contrast en una imatge que desapareix al tancar els ulls. Es recrea en cada parpalleig.

A la finestra les branques d’aquell arbre centenari també. A la pantalla, els prats del popular Fortnite. Dues realitats. Uns únics ulls que les observen.

En una no saltaries per la finestra i t’enfilaries a l’arbre. En l’altre, ho faries amb una simple combinació de botons.

En una els limits els poses tu, en l’altre els limits venen programats. Proposats. Establerts. Imposats. Fer per avançar. X / O / (amunt). Novia, cotxe, matrimoni, casa, fills.

On ha arribat el nostre ser, que no en te prou amb una sola realitat? Preferim una realitat limitada, programada i de la que valorem la seva evolució que en molts casos, consisteix en l’obtenció de noves i mes opcions i funcions. Dosificació.

Qui som? Des de quan requerim del desbloqueig de límits “tecnològics”?

Xarxes socials que funcionen com escurabutxaques. Aplicacions de contactes que difuminen la valentia del primer contacte humà. Modes i videos que no fan més que demostrar la selecció natural. Cadenes i projecció d’allò que ens manca.

Tants punts de vista. Tantes opinions. Totes per justificar. Cap per construir.

Tanta hipocresia. Tanta incredulitat. Ens falten pantalles i ens sobren arbres? Ens és igual.

Tanta hipocresia. La meva al davant. La teva al darrera. I la veritat on queda?

En canviar el mòbil, el cotxe, cobrir el crèdit, follar amb goma i na tirant.

Society, you’re a crazy breed… I hope you’re not lonely without me.

Eddie Vedder ho deia així en la seva cançó. I jo, marxo. Marxaria. Pero en aquest terrible poema que ni rima… La màgia està justament aquí. En que des de la finestra, puc escriure el meu vers, que si no rima, aplaudirà la vida què és la que determina… ina… ina… ina…

Bastó. Esplendor. Gasolina! ina… or… ó…

A qui li importa? Si qui llegeix ho fa per jutjar, qui plora per aconseguir i qui riu per enamorar…

Qui actua per sentir? Qui explota d’emoció i es queda quiet desintegrant-se? Qui sent sense sentir per compartir? Qui segueix viu? Hola? Hi ha algu? Sóc sol  o sóc boig. A qui li importa?

A mi.

Bones brises

Com mai havia fet, en l’entrada d’una bella nit a Collsacabra, vaig decidir aturar caminada i, enmig del tot i el no-res, vaig treure la llibreta i dediquí a jo mateix el següent vers…

 

Bones brises t’acompanyin, humil motxiller. Que els aires frescos t’eixuguin la suor i la pluja, t’atrapi sempre en bon jaç.

No miris mai enrere xirucaire! Tampoc massa endavant. Que els cims per arribar t’orientin en el teu pas lleuger. La lluna i ses estrelles seran guardianes del teu son. Dorm tranquil… Humil motxiller!

Guarda i cuida aquest entorn, que vigila les teves passes. Gent de bé t’aguarda en aquestes contrades. Que trobin en tu el mateix!

Bona llum t’acompanyi, humil viatger! La mateixa que desprèn ton cor, aquí lliure! La mateixa que tota ànima malvada, algun dia desprengué…

Bones brises t’acompanyin, humil motxiller! Entre elles les de l’amor que un dia abandonares, per trobar-te a tu mateix.

No miris enrere… No miris enrere… A partir d’ara, no tornaràs mai per allà on has vingut.

No miris enrere… No miraràs enrere mai més!