Rèquiem

Diuen…

Diuen que sempre caminava sol. Que cuidava com l’or qualsevol que volgués acompanyar-lo un tros. Que mai deia que no, però sovint s’evaporava com les estrelles ho fan amb l’alba.

Diuen que no era home de multituds. Quan es perdia per Barcelona, diuen que jugava a despullar la ciutat amb els ulls. Amb un somriure als llavis, hi caminava tot desmuntant l’escenari d’aquell gran teatre…

Diuen que no tenia límits ni fronteres. O no volia anomenar-los així. Creia en l’equilibri com a resultat d’extrems. Vivia en un frenesí constant d’èxtasis i calma; estirat en una hamaca, gronxant infinitament sota un cel tempestuós. Diuen que en ella havia trobat el seu lloc. El seu espai.

Diuen que era únic. Si li deien, sempre responia que tots ho érem. Però ell s’ho creia i es veia fàcilment en els seus ulls. Et miraven sense prejudicis, t’escoltaven, et buscaven un canal d’entrada, d’obertura; Et volien descobrir en la teva forma més única. Deia que les millors pel·lícules no es veien a la gran pantalla… que es trobaven en els ulls de mirada apassionada.

Diuen que també odiava. El perdien la falsedat i el prejudici. Explicava que la falsedat era per ell el pitjor fonament de qualsevol construcció. I ell vivia construint… El prejudici, la desvalorització més repugnant i nociva cap a una persona.

Diuen que era capaç d’estimar-ho tot, en qualsevol gènere i color. Que vivia en una eterna primavera. Jo crec que no. Crec que la primavera es convertí en hivern dins seu. Sense estiu ni tardor. Massa de pressa. Que matà tots els colors cobrint-ho tot de blanc. Crec que més que una papallona de flor en flor, era un esquiador nat, a la recerca d’aquella flor que aconseguís fer florir la primavera de nou, dins seu.

Diuen i diuen… però la veritat, és que mai sabrem del cert qui era. Com era. Ni crec que ens calgui saber-ho.

Fos com fos, se’l veia lliure. I la seva llibertat fou per tots nosaltres el fonament més sòlid on poguérem construir la nostra relació amb ell.

Maleït capullo, descansa en pau allà on siguis. Aquí, els teus fonaments són tan sòlids, que ens acompanyaran fins al nostre final.

El sol i la lluna

Explica la llegenda que el sol i la lluna s’estimaven en el més gran dels amors que han existit mai.

La lluna, però, sempre davant seu eclipsava la llum del sol a la Terra. Aquesta, al no nodrir-se de l’escalfor del sol, s’havia convertit en un planeta gèlid i fred que no donava condicions a la vida.

Així doncs, decidiren reunir-se els tres per estudiar una solució sana per la Terra i que mantingués viva l’apreciada relació dels dos grans astres.

Passaren segles de discussions i propostes fallides. No s’entenien. La lluna i el sol no volgueren mai separar-se… I ai l’as! La terra, era l’únic que necessitava!

En aquestes que una gèlida tarda de primavera, la Terra, que era molt llesta, feu una pregunta que ho canviaria tot:

T: – Oh sol! Has vist mai les estrelles?

El sol respongué:

S: – Les estrelles? No… Només veig la meva estimada lluna! Com són les estrelles?

I la lluna respongué per la terra, entrant així en la conversa:

LL: – Les estrelles són un mar de puntets blancs que inunda l’univers! Són les ànimes que un dia foren vives i ara descansen en pau. És gràcies a mi que brillen, puix que en sóc la seva guardiana. Et conec Sol… sé que t’agradaria veure-les!

S: – Oh! Quin espectacle deu ser… Quin plaer poder-les observar ni tan sols un instant! Essent-ne tu la guardiana, de ben segur n’hi ha d’haver moltes i precioses!

LL: – Si ens donéssim una mica de distància… Podries veure-les! Però tota distància allunyéssim , costaria molt de ser recuperada… I jo no vull pas allunyar-me de tu!

La Terra, atenta a la conversa, continuà amb la seva estratègia que no duia maldat, però si astúcia!

T: – Oh lluna! Guardiana de les estrelles! Has vist mai els colors d’un arc Iris?

LL: – Els colors? Jo tan sols conec el vermell del meu estimat sol, el negre de l’univers i el blanc de la meva pell i els teus glacials. I l’arc Iris! Quin nom més bonic! Què és?

El sol, que n’era molt de presumit… de seguida respongué per la Terra:

S: – Fa molts anys, abans no ens coneguéssim tu i jo, la terra n’era plena d’aigua i vegetació! Jo, amb els meus rajos de llum, il·luminava les seves tempestes creant precioses corbes de colors al cel! Verds… Grocs… Liles! El lila t’encantaria estimada! N’estic segur!

LL: – Oh! Que bonic! Puc imaginar-me la teva esplendor! I com m’agradaria poder observar el Lila! Que feliç seria!

S: – Si ens donéssim una mica de distància… Podria oferir-te el més bell dels espectacles de colors damunt la Terra! Però no! No vull pas allunyar-me ni un centímetre de tu! Estimada meva!

I aquí és on la Terra emprengué el final del seu pla oferint-los una última proposta:

Quina desgràcia aquest amor que us amaga, l’un de l’altre, el potencial més gran i bell de cadascú!

No veieu que en la vostra llibertat i distància, trobareu i descobrireu el millor l’un de l’altre!?

Escolteu, jo us proposo un tracte!
En passos molt petits anirem calculant la distància…

Us anireu desplaçant l’un de l’altre…
I jo us avisaré en quin punt exacte es veu millor la vostra màgia!

A canvi, però, el vostre contacte com teniu fins ara… mai serà més llarg d’uns minuts… i cada molts anys! En direm eclipsis i la vostra unió serà respectada i celebrada! Tot i dur penombra a casa meva…

I fou així, com la Terra aconseguí pactar un bell acord amb el Sol i la Lluna.

A poc a poc, s’anaren distanciant… amb por, amb recel, amb esperança que la Terra tingués raó i allò els unís més fent més gran encara aquell amor. Un pla extremadament ambiciós i arriscat per tots ells!

A mesura que s’anaven distanciant, el sol començà a brillar damunt la terra… Queien els seus rajos damunt el gel… que de seguida va començar a desfer-se per convertir-se en petites gotes d’aigua, rieres, grans rius i oceans! D’ella, en brotà la vegetació d’antany i començaren a formar-se les tempestes que havien de complir els somnis de la Lluna!

Aquesta, que no veia massa clar el tracte i tenia por d’haver estat ensarronada, quedà plasmada de la meravella que s’estava produint a la Terra! I abromada pel fet que el seu estimat Sol, en llibertat, fos capaç de generar tal proesa!

El Sol, no desaprofità l’oportunitat i escalfà la terra molt més ràpidament del que caldria! Veia el somriure a la Lluna i prou bé que sabia, que si escalfava fort i ràpid, es formaria la més gran de les tempestes que mai la Terra havia vist abans! I ai en ella! Amb la seva llum, podria crear un arc iris immens i preciós!

I així fou. I la Lluna queda completament enamorada d’aquella bellesa. I mirà el seu estimat Sol amb un somriure i llàgrimes als ulls. Doncs veia que lliure, era més gran i brillant. I podia veure que era feliç il·luminant la Terra i molts altres planetes que s’hi veien repercutits també. De seguida veié, que aquell seria un bon tracte i que a la Terra, tot i la seva astúcia, no l’hi faltava raó!

Arribà un moment, en què el Sol començà a pondre’s darrere la Terra. I la Lluna s’entristí. Doncs després de molts i molts anys en completa unió, perdria de vista per unes hores el seu estimat! No obstant, la tristesa es convertí de seguida en alegria! Així que el cel s’anava enfosquint, rere la Lluna començaven a aparèixer les seves estrelles.  Veié com el Sol obria els ulls com taronges, puix no les havia vist mai i quedà meravellat d’aquell panorama!

La lluna, com a bona guardiana d’aquestes decidí mostrar-li fins a on podia arribar la màgia de les estrelles i perquè n’era la guardiana. Així doncs, es concentrà i convocà una enorme pluja d’estels! Les ànimes de tots aquells que un dia foren vius, començaren a moure’s pel cel a velocitats inimaginables! Algunes fines com la sorra, d’altres grosses com carros de foc creuant el cel.

El sol, impressionat per aquell espectacle, començà a brillar més i més formant una posta de sol damunt la terra que deixava el cel completament vermell! I la Lluna, en veure com reaccionava el sol, es féu  gran i més gran!

 

La Terra, mentrestant, observava callada i emocionada aquell espectacle. Sabia que tenia raó en el que els havia dit, però no n’era pas conscient de fins quina manera aquell amor de grans astres creixeria tant!

I arribà la negra nit. El sol es pongué completament i la foscor regnà, separant completament la Lluna del Sol. La Lluna aprofità aquell moment per parlar amb la Terra i agrair-li aquell tracte, que l’hi permetia descobrir les 1000 meravelles del seu estimat que no coneixia. Entengué que si donava llibertat al seu amor, aquest podia créixer! I que bonic era!

I és així, com des de fa mil·lennis, el sol organitza les postes sobre la terra més belles que s’han vist mai! I les estrelles brillen molt més cada nit que passa! I de tant en tant, la Lluna organitza espectacles d’estrelles de foc que creuen l’univers.

 

En acabat, la Terra es mirà a si mateixa i veié com la vida havia crescut dins seu. Animals enormes i minúsculs es passejaven per les seves terres.  Entre ells, un d’especial que es feia dir Humanitat. L’hi cridava l’atenció aquella espècie! Era de les poques que s’asseia a observar les estrelles i les postes de sol. Curiosament, però, molts estaven en la mateixa situació que el Sol i la Lluna! I tot i observar-los cada dia representar el seu amor des de la més extrema llibertat, no eren capaços de veure en ella el missatge que els havia de fer estimar com mai s’haurien imaginat.

Revulsiu

Sota la finestra d’aquella centenaria masia, la pantalla de l’ordinador…

Quin contrast en una imatge que desapareix al tancar els ulls. Es recrea en cada parpalleig.

A la finestra les branques d’aquell arbre centenari també. A la pantalla, els prats del popular Fortnite. Dues realitats. Uns únics ulls que les observen.

En una no saltaries per la finestra i t’enfilaries a l’arbre. En l’altre, ho faries amb una simple combinació de botons.

En una els limits els poses tu, en l’altre els limits venen programats. Proposats. Establerts. Imposats. Fer per avançar. X / O / (amunt). Novia, cotxe, matrimoni, casa, fills.

On ha arribat el nostre ser, que no en te prou amb una sola realitat? Preferim una realitat limitada, programada i de la que valorem la seva evolució que en molts casos, consisteix en l’obtenció de noves i mes opcions i funcions. Dosificació.

Qui som? Des de quan requerim del desbloqueig de límits “tecnològics”?

Xarxes socials que funcionen com escurabutxaques. Aplicacions de contactes que difuminen la valentia del primer contacte humà. Modes i videos que no fan més que demostrar la selecció natural. Cadenes i projecció d’allò que ens manca.

Tants punts de vista. Tantes opinions. Totes per justificar. Cap per construir.

Tanta hipocresia. Tanta incredulitat. Ens falten pantalles i ens sobren arbres? Ens és igual.

Tanta hipocresia. La meva al davant. La teva al darrera. I la veritat on queda?

En canviar el mòbil, el cotxe, cobrir el crèdit, follar amb goma i na tirant.

Society, you’re a crazy breed… I hope you’re not lonely without me.

Eddie Vedder ho deia així en la seva cançó. I jo, marxo. Marxaria. Pero en aquest terrible poema que ni rima… La màgia està justament aquí. En que des de la finestra, puc escriure el meu vers, que si no rima, aplaudirà la vida què és la que determina… ina… ina… ina…

Bastó. Esplendor. Gasolina! ina… or… ó…

A qui li importa? Si qui llegeix ho fa per jutjar, qui plora per aconseguir i qui riu per enamorar…

Qui actua per sentir? Qui explota d’emoció i es queda quiet desintegrant-se? Qui sent sense sentir per compartir? Qui segueix viu? Hola? Hi ha algu? Sóc sol  o sóc boig. A qui li importa?

A mi.

Bones brises

Com mai havia fet, en l’entrada d’una bella nit a Collsacabra, vaig decidir aturar caminada i, enmig del tot i el no-res, vaig treure la llibreta i dediquí a jo mateix el següent vers…

 

Bones brises t’acompanyin, humil motxiller. Que els aires frescos t’eixuguin la suor i la pluja, t’atrapi sempre en bon jaç.

No miris mai enrere xirucaire! Tampoc massa endavant. Que els cims per arribar t’orientin en el teu pas lleuger. La lluna i ses estrelles seran guardianes del teu son. Dorm tranquil… Humil motxiller!

Guarda i cuida aquest entorn, que vigila les teves passes. Gent de bé t’aguarda en aquestes contrades. Que trobin en tu el mateix!

Bona llum t’acompanyi, humil viatger! La mateixa que desprèn ton cor, aquí lliure! La mateixa que tota ànima malvada, algun dia desprengué…

Bones brises t’acompanyin, humil motxiller! Entre elles les de l’amor que un dia abandonares, per trobar-te a tu mateix.

No miris enrere… No miris enrere… A partir d’ara, no tornaràs mai per allà on has vingut.

No miris enrere… No miraràs enrere mai més!

E1 D3 – Parada i fonda

Etapa 1 Dia 3

Quilòmetres: Cap!

Temps: Tantes hores com tingui un dia i una nit.

Diari:

Jornada indefinida de repòs. Tan indefinida que, per poc, decideixo demanar un lloc de feina i quedar-m’hi a viure a canvi de menjar i sostre! Llàstima que m’agrada massa la meva feina… perquè si no, et ben asseguro que ara escriuria això des d’allà!

En tot cas, vaig dedicar la major part de la jornada a honorar-me amb diverses dutxes d’aigua calenta i hores de llegendes i llibres que parlen sobre l’amor lliure i la llibertat d’estimar. El culte al cós i a la ment, és quelcom que no volia oblidar en aquest llarg viatge!

No em vaig oblidar, per sort, d’actualitzar els mapes del mòbil, marcar els de paper i buscar un objectiu pel dia que em canses del repòs i, envalentonat, decidis caminar de nou.

Crec, estimat lector, que no t’he explicat encara l’origen, objectiu ni organització d’aquest “llarg viatge”. Com que no tinc massa res a explicar-te d’aquest dia… és un bon moment per fer-ho!

Tot va començar amb la lectura d’un bon llibre: “Salvaje”, de Cheryl Straied. Quan vaig girar l’última pàgina, amb alguna llàgrima als ulls i un somriure sincer (si el llegeixes, m’entendràs), vaig saber que havia de marxar. Caminar amb l’únic objectiu, per absurd que sembli, de no tornar mai més per on havia vingut. Creia (i segueixo creient) que és la manera com vull viure la meva vida a partir d’ara.

Caminar. Però cap a on? Una bona pregunta! Com la que fan els pares algun cop a la vida als seus fills: “- Joan, que vols fer amb la teva vida?”. Ara mateix, l’única resposta bona que hi veig és: “- Viure-la!”

Preguntes abstractes, respostes espontànies. Així doncs, ja no recordo quin dia era, però vaig obrir el Google Maps i fent zoom enrere… vaig veure que des d’on em trobava, a l’Est de la península, podia anar en línia recta fins a l’altra banda. Fent zoom endins cap allà, va aparèixer el títol de “Fisterre”, que s’assembla a “Finisterre” i podria significar “El fi de la terra”.
Sóc un home fàcil de seduir. De seguida vaig saber que m’acabava de seduir l’ànima amb aquella trista i barata deducció.

Ara que sabia la resposta a “On?”, s’obrien en mi centenars de preguntes més: “Com?”, “Quan?”, “Amb qui?”, “De quina manera?”…

Saps? Si em regales un viatge a qualsevol lloc i, abans de marxar, el planifiquem tot (llocs de dormir, de menjar, visites, museus, bars on anar a fer la cervesa, espectacles per veure, transports…), el més segur és que marxis sol. O, en el pitjor dels casos, que a última hora agafi un altre vol cap a l’indret d’aquest planeta que quedi més lluny d’on havíem planificat anar.

Conscient i coneixent-me bé, vaig decidir posar una sola norma:
– “Fes el que vulguis, com vulguis, quan vulguis i amb qui vulguis.”

Curiosament, és exactament el mateix que estic fent avui en dia, amb tots els segons de tots els dies, mesos i anys de la meva vida.

Així doncs, vaig decidir el següent (ja que era el que volia fer). Volia anar sol durant la primera etapa. Volia anar a peu, amb la tenda i un instrument de música. Volia arribar a “Montesquiu”, amb calma. Volia que no m’importés si no hi arribava. Volia estar amb la natura, dormir sota les estrelles, sentir les tempestes de lluny i cridar fort en algun indret on suposadament, ningú pogués escoltar-me.

Gràcies a la meva única norma, vaig fent el que vull en cada moment, no només el que volia fer des d’un bon principi.

E1 D2 – Tempesta

Etapa 1 Dia 2

Quilòmetres: Ni idea

Temps: Sol i tempesta…

Itirenari:

 

Diari:

No va estar una nit fàcil… Així vist en prespectiva de passat, la pitjor de totes! La tempesta va desaparéixer com per art de màgia i… crec que aquell indret on vaig decidir dormir és un dels més concorreguts per les males referències d’aquesta zona! Gossos que fan el soroll d’un ós al respirar i que, si no els veus, acollonen de debò des de dins d’una tenda… Ah i… Molts. Molts cotxes. No se que venien a fer i tampoc vaig sentir prou curiositat per descobrir-ho… Prefereixo pensar que per aquestes rondalles s’estimen molt… 🙂

Un cop acceptat que la d’avui seria una altre jornada molt diferent a la d’ahir…. i esmorzat en conseqüència, vaig posar-me per feina. En 27 anys que fa que visc a la Selva… Mai havia pujat d’Amer a Sant Marti del Far a peu. De fet, avui puc dir que encara no ho he fet.  Tot i les indicacions rebudes per veterans i botiguers del poble… vaig acabar decidint tirar pel dret cap amunt com el que vol anar a Roma i no te pressa.

Sempre ha estat una actitud molt meva aquesta. M’agrada escoltar la gent, demanar ajut i consell, aprendre… però a la hora de la veritat, acabo fent-ho tot com em surt dels collons. I adoro fer-ho així!

Tornant al tema, després d’unes quantes voltes perdut per un bonic bosc, vaig acabar a la carretera asfaltada… Bastant resignat, ja que penso que les carreteres com aquella són per correr! I jo no corro a peu ni que em persegueixin… La vida, però, va donar-me la oportunitat d’enfilar-me a un preciós Jeep d’un veterà boletaire que es va oferir a acostar-me fins a Sant Marti. Un cop allà, després d’escoltar algunes històries d’accidents de muntanya que el bonic i agradable boletaire va considerar oportú explicar-me, vaig decidir continuar amb una mica més de precaució…

Tot va rodar perfecte fins a Rupit.  Bé, fins a Salt de Sallent. Allà, la poderosa cinglera del far no va deixar-me marxar sense escoltar abans el seu espectacular retruny de trons. Suposo que es deu a la seva forma i ubicació geogràfica. Sigui com sigui, és realment increïble.

Tot aquell rebombori i la pedregada que clarament la precedia, em van acabar de convèncer (tot i el cansament, que ja era notori) d’acabar d’arribar fins a Rupit. Vaig enfilar pujada amunt mentre em creuava amb molts turistes que volien baixar a veure el Salt de Sallent tot i l’apocalipsi que preveia el retruny cada vegada mes proper dels trons…

Rupit! Estimat lector, et ben garanteixo que si m’haguessin fet fer un pronòstic d’on seria el segon dia, no hagués pas dit que arribaria fins aquí! Orgullós i incapaç de fer ni un pas més, vaig aixoplugar-me sota l’únic aixoplug gratuït que queda ja en aquesta vila. Amb un somrriure de, es veia a venir, vaig poder veure tornar, molls com ànecs, tots aquells valents turistes sords, que no havien fet cas a les senyals de l’imminent pedregada.

Gràcies a una gran persona nativa d’allà, confesor de que el Sr. Serallonga no havia posat mai un peu en aquell poble (famós per les llegendes que s’expliquen de Rúpit i en Serrallonga), vaig arribar al càmping, situat a la part alta del poble.

Vaig decidir fer-hi una parada indefinida de repòs. Avantatges de no tenir pressa!

 

 

 

 

E1 D1- Essència

Etapa: 1  Dia: 1

Quilòmetres: Molts!

Temps: El necessari.

Diari:

Ni rastre ja de la diarrea. Bona senyal! Després d’esmorzar un bon cafè i acabar d’ultimar els entrepans d’aquell primer dia, em dirigeixo a l’entrada d’aquella gairebé centenària masia.

Allà  estava. Imponent i majestuosa. Amb aspecte  desafiant. La maleta més mal feta de tota la comarca. Aspirant al premi Nobel a la ignorància i la temeritat. Malson de totes les columnes vertebrals. Era la meva. Amb totes les meves pors i, per res del món, l’hauria canviat per cap altre. Era perfecte.

Duia mesos pensant en aquell moment. En el primer pas, en com seria. I allà estava fent el primer, el segon, el tercer… un rere l’altre fins a deixar de contar-los. Caminar és un gest increïblement natural, tot i els kg de més que puguis dur a l’esquena, el nostre cos està dissenyat per fer-ho.

Aquesta vegada, però, el simple gest de caminar tenia un gust diferent… Què era? Vaig tardar una bona estona en identificar-ho… El temps. El maleït temps! Me l’havia deixat a casa! Com quan surts de viatge cap a un aeroport i a mig camí dius allò de: Merda! Ja sé que m’he deixat! I t’has de plantejar si val la pena fer mitja volta o… podràs prescindir-ne / comprar-ho allà on vagis.

Sabent que no en trobaria a cap botigueta, vaig decidir per aquella vegada, prescindir-ne. No el necessitaria pas els següents 5, 6 o 7 dies! I així vaig seguir caminant. Sense el factor temps. Al mateix moment, van anar desapareguen els càlculs de distància, els objectius, les presses, els progressos i tot allò que no tingues cap sentit sense el factor del temps. Resulta curiós, sentir com caminant vas deixant anar tota aquesta ferralla que portem sempre a sobre… Vaig passar a sentir, únicament el pes gravitatori de la motxilla… I a perdre el ritme. No hi ha ritmes ni rutines sense temps. Només allò que veus i sents a cada passa. Res més. 

Això m’agrada! Vaig pensar de seguida. I jo i el meu somriure de pam i mig vam seguir endavant com ho deuen fer les onades al bell mig d’un oceà.

El primer dia va transcórrer suaument i amb molta comoditat. Fent parades de festucs i mandarines a la bonica capella de St. Pere Sestronca, Anglès, La Cellera i Amer. Sense perdre de vista la majestuosa cinglera del far, una de les opcions per seguir la direcció de l’Est, juntament amb la de vorejar Susqueda i Sau. Qui sap per on acabaria passant!

Resultava curiosa la sensació de fer a peu en una de sola, totes aquelles rutes tan conegudes. Sota un barret de palla, xiruques i bastons… tot es veia d’una altra manera. Trobar-te amics de tota la vida fent allò que estaries fent tu i que anomenem viure fent el que toca… El més sensat i el més correcte. Justament vaig pensar que jo també ho estava fent, igual que els amics que vaig creuar-me al meu poble natiu. Tot està bé com és i tot estarà bé com hagi estat. No ho pensava en aquell moment… però ara veig que és això el que sentia!

Prop de la fàbrica d’aigua d’Amer vaig decidir, de mutu acord amb la foscor i el cansament, que fins aquí havíem arribat. Tenda muntada en un bonic prat, roba estesa i tempesta  elèctrica acostant-se. Què podia demanar més? Tot i el pànic que tinc als llamps i tempestes, aquells que em coneixen saben prou bé que en sóc un gran devot!

Amb una bona cassola d’arròs cuit en un fogonet mal muntat (en plan terrorista), vaig començar a fullejar amb cert orgull l’índex d’un bon llibre que recull totes les llegendes i rondalles de Collsacabra. No en coneixia ni una! Així que vaig decidir posar fil a l’agulla i… sempre recordaré la meravella d’aquell merescut sopar a la llum del lot i alguns llamps, sense saber ni l’hora que era ni importar-me, immers en aquelles històries de bandolers, masovers i núvies a la fuga que, d’una forma o altra, havien ocorregut anys enrere a escassos quilòmetres d’on jo em trobava.