E1 D2 – Tempesta

Etapa 1 Dia 2

Quilòmetres: Ni idea

Temps: Sol i tempesta…

Itirenari:

 

Diari:

No va estar una nit fàcil… Així vist en prespectiva de passat, la pitjor de totes! La tempesta va desaparéixer com per art de màgia i… crec que aquell indret on vaig decidir dormir és un dels més concorreguts per les males referències d’aquesta zona! Gossos que fan el soroll d’un ós al respirar i que, si no els veus, acollonen de debò des de dins d’una tenda… Ah i… Molts. Molts cotxes. No se que venien a fer i tampoc vaig sentir prou curiositat per descobrir-ho… Prefereixo pensar que per aquestes rondalles s’estimen molt… 🙂

Un cop acceptat que la d’avui seria una altre jornada molt diferent a la d’ahir…. i esmorzat en conseqüència, vaig posar-me per feina. En 27 anys que fa que visc a la Selva… Mai havia pujat d’Amer a Sant Marti del Far a peu. De fet, avui puc dir que encara no ho he fet.  Tot i les indicacions rebudes per veterans i botiguers del poble… vaig acabar decidint tirar pel dret cap amunt com el que vol anar a Roma i no te pressa.

Sempre ha estat una actitud molt meva aquesta. M’agrada escoltar la gent, demanar ajut i consell, aprendre… però a la hora de la veritat, acabo fent-ho tot com em surt dels collons. I adoro fer-ho així!

Tornant al tema, després d’unes quantes voltes perdut per un bonic bosc, vaig acabar a la carretera asfaltada… Bastant resignat, ja que penso que les carreteres com aquella són per correr! I jo no corro a peu ni que em persegueixin… La vida, però, va donar-me la oportunitat d’enfilar-me a un preciós Jeep d’un veterà boletaire que es va oferir a acostar-me fins a Sant Marti. Un cop allà, després d’escoltar algunes històries d’accidents de muntanya que el bonic i agradable boletaire va considerar oportú explicar-me, vaig decidir continuar amb una mica més de precaució…

Tot va rodar perfecte fins a Rupit.  Bé, fins a Salt de Sallent. Allà, la poderosa cinglera del far no va deixar-me marxar sense escoltar abans el seu espectacular retruny de trons. Suposo que es deu a la seva forma i ubicació geogràfica. Sigui com sigui, és realment increïble.

Tot aquell rebombori i la pedregada que clarament la precedia, em van acabar de convèncer (tot i el cansament, que ja era notori) d’acabar d’arribar fins a Rupit. Vaig enfilar pujada amunt mentre em creuava amb molts turistes que volien baixar a veure el Salt de Sallent tot i l’apocalipsi que preveia el retruny cada vegada mes proper dels trons…

Rupit! Estimat lector, et ben garanteixo que si m’haguessin fet fer un pronòstic d’on seria el segon dia, no hagués pas dit que arribaria fins aquí! Orgullós i incapaç de fer ni un pas més, vaig aixoplugar-me sota l’únic aixoplug gratuït que queda ja en aquesta vila. Amb un somrriure de, es veia a venir, vaig poder veure tornar, molls com ànecs, tots aquells valents turistes sords, que no havien fet cas a les senyals de l’imminent pedregada.

Gràcies a una gran persona nativa d’allà, confesor de que el Sr. Serallonga no havia posat mai un peu en aquell poble (famós per les llegendes que s’expliquen de Rúpit i en Serrallonga), vaig arribar al càmping, situat a la part alta del poble.

Vaig decidir fer-hi una parada indefinida de repòs. Avantatges de no tenir pressa!

 

 

 

 

avatar