E1 D3 – Parada i fonda

Etapa 1 Dia 3

Quilòmetres: Cap!

Temps: Tantes hores com tingui un dia i una nit.

Diari:

Jornada indefinida de repòs. Tan indefinida que, per poc, decideixo demanar un lloc de feina i quedar-m’hi a viure a canvi de menjar i sostre! Llàstima que m’agrada massa la meva feina… perquè si no, et ben asseguro que ara escriuria això des d’allà!

En tot cas, vaig dedicar la major part de la jornada a honorar-me amb diverses dutxes d’aigua calenta i hores de llegendes i llibres que parlen sobre l’amor lliure i la llibertat d’estimar. El culte al cós i a la ment, és quelcom que no volia oblidar en aquest llarg viatge!

No em vaig oblidar, per sort, d’actualitzar els mapes del mòbil, marcar els de paper i buscar un objectiu pel dia que em canses del repòs i, envalentonat, decidis caminar de nou.

Crec, estimat lector, que no t’he explicat encara l’origen, objectiu ni organització d’aquest “llarg viatge”. Com que no tinc massa res a explicar-te d’aquest dia… és un bon moment per fer-ho!

Tot va començar amb la lectura d’un bon llibre: “Salvaje”, de Cheryl Straied. Quan vaig girar l’última pàgina, amb alguna llàgrima als ulls i un somriure sincer (si el llegeixes, m’entendràs), vaig saber que havia de marxar. Caminar amb l’únic objectiu, per absurd que sembli, de no tornar mai més per on havia vingut. Creia (i segueixo creient) que és la manera com vull viure la meva vida a partir d’ara.

Caminar. Però cap a on? Una bona pregunta! Com la que fan els pares algun cop a la vida als seus fills: “- Joan, que vols fer amb la teva vida?”. Ara mateix, l’única resposta bona que hi veig és: “- Viure-la!”

Preguntes abstractes, respostes espontànies. Així doncs, ja no recordo quin dia era, però vaig obrir el Google Maps i fent zoom enrere… vaig veure que des d’on em trobava, a l’Est de la península, podia anar en línia recta fins a l’altra banda. Fent zoom endins cap allà, va aparèixer el títol de “Fisterre”, que s’assembla a “Finisterre” i podria significar “El fi de la terra”.
Sóc un home fàcil de seduir. De seguida vaig saber que m’acabava de seduir l’ànima amb aquella trista i barata deducció.

Ara que sabia la resposta a “On?”, s’obrien en mi centenars de preguntes més: “Com?”, “Quan?”, “Amb qui?”, “De quina manera?”…

Saps? Si em regales un viatge a qualsevol lloc i, abans de marxar, el planifiquem tot (llocs de dormir, de menjar, visites, museus, bars on anar a fer la cervesa, espectacles per veure, transports…), el més segur és que marxis sol. O, en el pitjor dels casos, que a última hora agafi un altre vol cap a l’indret d’aquest planeta que quedi més lluny d’on havíem planificat anar.

Conscient i coneixent-me bé, vaig decidir posar una sola norma:
– “Fes el que vulguis, com vulguis, quan vulguis i amb qui vulguis.”

Curiosament, és exactament el mateix que estic fent avui en dia, amb tots els segons de tots els dies, mesos i anys de la meva vida.

Així doncs, vaig decidir el següent (ja que era el que volia fer). Volia anar sol durant la primera etapa. Volia anar a peu, amb la tenda i un instrument de música. Volia arribar a “Montesquiu”, amb calma. Volia que no m’importés si no hi arribava. Volia estar amb la natura, dormir sota les estrelles, sentir les tempestes de lluny i cridar fort en algun indret on suposadament, ningú pogués escoltar-me.

Gràcies a la meva única norma, vaig fent el que vull en cada moment, no només el que volia fer des d’un bon principi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.