E1 D4 – Simplicitat i bellesa

Etapa 1 Dia 4

Quilòmetres: Un munt de passes

Temps: Molt agradable

Diari:

S’aixeca un nou dia. Al càmping de rupit ja se senten alguns nens córrer malgrat ser de matinada. Aquesta gent de Barcelona… com jo, s’han proposat aprofitar la jornada.
S’ha acabat el repòs, com s’acaba un cap de setmana. Ho tinc clar i no em falten les ganes de tornar a treballar en la nova feina que m’ocupa ara, la de caminar!

Fa un dia genial. Les pluges han refrescat l’ambient i, malgrat les basses i el fang, el dia convida a seguir una ruta que ja comença a abandonar la meva zona de confort. Doncs de totes les meves sortides, Rupit sempre havia estat la frontera (si parlem de caminar).

Amb la tenda recollida, la maleta preparada i un parell d’entrepans per gestionar el dia, començo a fer les primeres passes per sortir del càmping.

Encara no havia passat la porta, quan de sobte, el pes a la meva esquena s’alleugera considerablement i de tal manera, que al cap de pocs segons passo de dur una maleta a una bossa! Una de les anses s’havia sortit d’aquella peça que la sostén i que mai sabré quin nom té. Vaig poder entreveure la mirada riallera d’un amable barceloní, que no jutjo, doncs la meva imatge en aquell moment segurament donava per riure una estona.

Una hora més tard i, després de descobrir que la maleta es podia collar al gust del consumidor, reprenia la marxa amb un somriure d’orella a orella. El millor que em podia haver passat aquell matí, m’acabava de passar. Doncs ara el monstruós pes de la maleta es repartia per tota l’esquena i les lumbars.
Caminar era ara increïblement agradable malgrat el pes! No podia evitar pensar, que era una sort que allò m’hagués passat a primera hora del tercer dia de marxa, doncs sóc la típica persona que necessita un motiu o una raó evident, per considerar que la meva vida (o el meu dia a dia) es pot millorar. Un clar exemple d’això, és que duc 3 anys vivint sol i sortint cap a la feina, sense tenir mai temps per esmorzar… Ves a saber quina serà, la lliçó que necessito per entendre, que fer-ho serà un abans i un després en el meu benestar.

La ruta d’avui s’enfila al bell mig de Collsacabra. Per arribar-hi, va seguint un petit caminet mal marcat i mal indicat que estalvia les corbes de la carretera asfaltada.
En un indret que no sabria dir-te on era però no gaire lluny del càmping, el sol començava a filtrar-se entre els arbres. Els raigs escalfaven la rosada i la convertien en una fina boira que s’aixecava suaument del terra.
Vaig abaixar el ritme, puix la imatge era increïblement bella i tenia, alguna cosa que em captivava.
Del darrere d’uns arbustos en va sortir una cria molt recent de vaca que, al veurem, es va aturar de cop. Sota la meva sorpresa, després de mirar-me, es va dirigir lentament on els raigs de llum assecaven l’herba i s’hi va estirar, aprofitant l’escalfor primerenca del sol.

Jo estava bocabadat. Sense sentir res extraordinari, però tanta simplicitat i bellesa m’havien fet aturar el pas. No podia evitar sentir pena per la petita vaca. No n’havia vist cap pels voltants! Estava sola i tremolava, segurament de fred.
Immers en la meva imaginació, de com hauria viscut la tempesta d’ahir a la intempèrie, no em vaig adonar d’una tercera presència molt, i quan dic molt és molt, prop de mi.
Com la botzina d’un camió en el silenci d’una carretera, la mama vaca va deixar anar una bramada d’advertència just al meu darrere.
Sort del pes de la motxilla, puix l’ensurt de tornar al present m’hauria fet volar uns bons metres! Contaminant aquell meravellós moment de por i tensió.

Sense saber-ho, estava al mig del pas entre ella i el seu fill (o filla). Apartant-me uns metres i, per xafardejar una mica, em vaig girar per observar com continuava la situació. La petitona ja s’havia llevat i es posava just sota la mare, que seguia mirant-me atentament.

De sobte, vaig entendre com (sense voler-ho), influïm en tot allò que passa al nostre voltant, fins i tot quan tan sols estem quiets, observant. La nostra presència és quelcom que duem sempre a sobre i una peça més, en el joc de forces de la naturalesa, que anomenem vulgarment: Existir.
Així doncs, més conscient que mai de que existia, vaig seguir el meu camí.

Pocs minuts més tard, m’enrampava seriosament tancant la porta que manté el ramat tancat. Suposo, que el karma m’advertia que anava 26 anys tard en prendre consciència que existia…
Com un nen penedit, vaig espavilar-me en seguir sense pensar-hi massa.

El camí seguia molt més ben marcat. Creuava boscades profundes, increïblement netes i s’enfilava cap amunt per tornar cap avall més endavant. De mitjana però, s’enfilava més del que baixava.
Cap al migdia, ja em trobava al centre de Collsacabra. Havia arribat on el petit caminet s’ajuntava amb la famosa ruta que unia Vic i Olot temps enllà. Em feia il·lusió trobar-me allà, puix que la majoria de les llegendes de Collsacabra parlen d’ell com el camí d’enorme duresa a l’hivern i de bandolers salvatges durant tot l’any.

Alegrat per les vistes i l’indret, vaig decidir fer parada per menjar-me un dels entrepans que duia. Tanmateix, la parada no va ser massa llarga ni profitosa. Doncs la bossa dels entrepans, molt probablement s’havia quedat al càmping, ja que a la maleta, no hi era. Un xic emprenyat, però acostumat ja al meu nivell d’empanementa general, vaig fer queixalada al fuet i, com qui no vol la cosa, vaig seguir direcció avall. Algun poble em trobaria més endavant.

La baixada pels prats de Collsacabra, aitant tots els indrets i recordant-ne les llegendes, em va fer oblidar de seguida el petit incident. Malgrat això, l’alegria va durar tan sols mentre caminava.

Un cop arribat a Can Toni Gros, en una rotonda hi havia un restaurant. Vaig aturar-m’hi per demanar dos nous bocates però… no els podia pas pagar! La targeta també s’havia quedat al càmping i no duia prou efectiu. Sort però, que sóc un home de tecnologia i després d’uns quants intents i males mirades del cambrer (per les pintes i els fets, suposo), vaig poder pagar-ho tot amb el mòbil mateix.

Així doncs, ben entrada la tarda i sense efectiu ni targeta (però amb la panxa plena), vaig acabar d’arribar fins a Santa Maria de Corcó o l’Esquirol. És el primer poble que coneixia, que tenia dos noms!

Aquell poble i la seva gent, van aconseguir seduir-me. Vaig entrar en l’únic bar / restaurant obert, que formava part d’una agrobotiga. Allí, vaig aprofitar per carregar el mòbil, resoldre el problema dels diners, enamorar-me (fugaçment) d’una cambrera jove i preciosa que em mirava divertida (pel meu aspecte, suposo) i conversar amb gent que coneixia bé la zona de l’endemà.

Sense saber-ho, resulta que parlava amb l’alcalde del poble. Aquest mateix, em va explicar la raó del doble nom. Es veu, que en èpoques del dictador i en una jornada de vaga, tota la gent d’aquell poble va decidir anar igualment a treballar. És per això, que a la gent d’allà se’ls va començar a dir Esquirols.
Tal va ser el costum, que fins i tot els van canviar el nom del poble!
Feia poc però, i després d’un referèndum local, van decidir tornar a recuperar el nom de Santa Maria de Corcó. Tanmateix, si proves de buscar “L’esquirol, Catalunya” al Google Maps, segueix recuperant la ubicació del poble. La història no oblida, Google tampoc.

Un cop resolt el dubte del doble nom, i abusant de la seva tranquil·litat de cap de setmana, em vaig posar al dia del recorregut de l’endemà. En indicar-los (ja érem uns quants parlant) la meva idea de ruta, un d’ells em va proposar dur-me personalment i ara mateix fins a Sant Pere de Torelló, al·legant que per la muntanya, el camí era molt llarg i cansat! Rialler, el senyor alcalde l’hi va dir que si volia fer això, m’hauria de dur també fins a Fisterra! Semblava que no entenia que l’objectiu de tot plegat era tan senzill com caminar. Tampoc crec que sigui massa fàcil d’entendre si hom és racional.

Em van dir que si seguia ara la ruta de demà, al cap d’una hora arribaria a un bon lloc de pastura on podria acampar i passar la nit amb la tenda. Envers aquest punt, em va dir que si algú tenia algun problema en què acampés una nit, l’hi fes saber, doncs ell mateix l’hi explicaria que tenia el seu permís. Era un bon home, l’alcalde.

Així doncs, després de demanar unes mandonguilles amb sèpia per sopar, somriure un cop més a la bonica cambrera i equipar-me d’entrepans i festucs, vaig sortir d’aquell poble alhora que el sol ja es començava a pondre.

Al cap d’una hora vaig arribar a una granja, tal com m’havien indicat. Vaig poder parlar amb dos germans d’uns 25 anys, noi i noia, que controlaven el remat. Van explicar-me la ruta i van indicar-me un bon lloc per acampar. Sense saber-s’ho, aquell parell van despertar en mi una serotonina eròtica fora de lloc i increïblement intensa. Creu-me, que no va ser fàcil de gestionar en aquell indret!

Un cop vaig tenir la tenda muntada i les mandonguilles gestionades, també; Vaig dedicar-me a observar la immensa quantitat d’estrelles que es podien veure aquella nit.

No som res, vaig pensar de seguida.

Ara, gairebé un any després, sóc molt conscient que no ser res: és la clau que m’obre el cadenat cada dia, per ser-ho tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.