E1 D5 – La sequoia de Vila-Seca

Etapa 1 Dia 5

Quilòmetres: D’inici a fi.

Temps: Estiuenc i calorós.

Diari:

Al sisè dia, un va acostumant-se als sons de la nit en la natura i ja s’ha fet la idea, del fet que no viu sol en aquest planeta… com podria semblar quan dormim a l’habitació de casa…

Tot el cós experimenta un canvi important també. L’alimentació i les hores d’activitat no són les habituals per un desubicat programador com jo.
Una de les primeres seqüeles a solucionar amb les primeres llums del sol… foren les ampolles dels peus. Tasca necessària? No pas amb compit ampollas, precisament… El repòs i la mà dreta amb l’entorn hagueren pogut fer el mateix efecte.
Senyal inequívoca que el temps que gratament havia deixat a casa en la sortida, n’havia sortit i m’estava atrapant…

Un cop esmorzat i amb la pressa d’aquell rellotge al qual se l’hi acaben les piles… reprenc la ruta direcció Sant Pere de Torelló.

La ruta és tranquil·la, ample, ben indicada i freqüentada per éssers humans d’avançada edat que gaudeixen del bon plaer de la jubilació. Tanmateix, unes 300 ovelles (em van acompanyar prou temps per contar-les) i un pastor sense gossos van ser un bon entreteniment durant la llarga i suau caminada fins al poble!

Entre totes les ovelles, una d’elles (molt petitona) no seguia el ritme del remat. Un ritme que no em permetia avançar-lo fàcilment i que va acabar provocant que caminés alguns quilòmetres rodejat d’aquestes adorables bèsties rascant-me les cames.
Una experiència tan curiosa com estrenant; Puix no era un bon lloc per coincidir amb la rebel·lió ramadera que observarem aviat, si seguim amb aquest ritme d’explotació animal!

El migdia va arribar juntament amb el poble de Sant Pere. Un bonic indret que fa frontera amb el no-res construït per humans. Justament d’on venia jo.
Una de les principals tasques dels migdies (més enllà de proveir-se d’aigua i alimentació) sol ser també començar a fer-se un idea d’on plantar la tenda. Tampoc cal estressar-se, però si pensar-hi. Doncs bé, jo m’hi vaig estressar.

Vaig anar parlant amb la gent del poble i preguntant per algun càmping, hostal o camp obert on descansar amb tenda o sense. El factor dutxa, també començava a ser important.
Un d’ells em va comentar que l’únic que coneixia (i no m’ho aconsellava massa) era una “comuna hippie” als afores del següent poble, Sant Vicenç de Torelló.
Recordo obrir els ulls de cop i re-preguntar-li de nou:
– Que diantre és una comuna hippie”? I perquè no m’ho recomanes massa!?
Tan sols recordo que la seva resposta va ser més dissuasiva que clara…

La idea em va semblar molt millor que la d’un hostal a Torelló que m’havien recomanat…
Malgrat la previsió de mal temps que es podia preveure fàcilment contemplant el cel, vaig decidir enfilar carretera avall direcció St. Vicenç de Torelló.
Al final, no tenia cap mala experiència a recordar d’un entorn “hippie” com havia descrit aquell homenot.

De camí cap allà, vaig creuar-me amb una jovenalla que feien el camí del revés.
Un cop planificada la forma de superar l’obstacle de parlar amb uns peus a l’alçada de la cara, vaig decidir obtenir una segona opinió i preguntar-los si coneixien la comuna en qüestió. Va anar més o menys així:

Hola! Perdona, teniu un moment? Estic fent ruta i voldria trobar un lloc per dormir.

Un d’ells em va oferir un peu i ens vam donar les ungles (per dir-ho d’alguna manera).

Si, i tant! Just ara anàvem a encendre uns contenidors. Que busques, un lloc o dormir?

El surrealisme augmentava com l’aigua d’una presa en el desgel de l’Himàlaia .

– Doncs les dues coses! M’han parlat d’una comuna “hippie” als afores… Ho coneixeu? No tinc massa clar qui són ni on trobar-los tampoc…

El soci es va rascar el melic amb l’aparentment inútil sola d’una sabata a l’aire i va respondre:

La sequoia! Jo mateix hi vaig estar vivint fa uns mesos! Són a Vila-Seca, els trobaràs fàcilment. Són molt bona gent! Apa noi, anem tirant que s’asseca la gasolina! Bona ruta!

I van anar tirant tot fent un gest sorprenent amb els turmells. Movien els cordills de les sabates simulant una mà que saludava.

En tot cas, molt més convençut que abans, vaig augmentar el ritme en direcció Vila-Seca amb unes pessigolles d’il·lusió i alegria in-creixendo dins meu. Allò prometia.

En arribar allà, amb l’ajuda d’uns veïns vaig localitzar ràpidament la casa. Era gran. Tenia unes quantes plantes i un jardí amb jocs d’esbarjo per la canalla i un canal de rec del ter.
Al jardí, a més de la canalla aprofitant l’espai, hi havia alguns adults que, en cridar-los, m’obriren ràpidament la porta i em convidaren a passar.

Vaig descobrir gratament, que el que havia de ser una “perillosa comuna hippi”, era ni més ni menys que una potent Ecovila de convivència sostenible i respectuosa amb la gent que hi vivia i l’entorn. Tot plegat invitava a una reflexió important a escala general.

Tot i que no quedaven habitacions disponibles per dormir, em van invitar a aprofitar el jardí per poder muntar tenda i fer nit allà. Tenia tot el que necessitava i més!
El “jardí” (com en deien) resultava ser un espai enorme replè d’estructures construïdes conjuntament amb els arbres que allà hi havia. Es veu que als estius, ofereixen allà mateix un servei de pizzeria amb les verdures i hortalisses que cultiven ells mateixos a l’hort.

Tot i que em van oferir un WC amb dutxa, vaig preferir gestionar aquest aspecte a la meva manera. Aprofitant una garrafa que hi havia allà, el cordill de la xiruca, un pal de caminar i el rec del ter que passava a tocar del jardí, vaig improvisar un sistema de dutxa que (lluny de ser pràctic) tenia pinta de funcionar!

Mentre materialitzava la idea, va aparèixer un home jove (d’uns 25 – 35 anys) amb una taula de mescles a les mans. Em va preguntar si em molestava que practiques amb ella allà mateix, ja que estava aprenent a utilitzar-la.
El company estava convivint allà una temporada i xampurrejava el castellà, puix estava fent un viatge i venia d’Egipte.

Així doncs, com qui no vol la cosa i feliç com poques vegades he estat, vaig fer-me una dutxa al ritme de música indie que donava al moment, una perfecta harmonia.

Entrada la nit i arribades les tempestes pronosticades llepant i aixecant un dit, posava fi al que seria l’última nit d’aquella etapa.

Els llamps que m’havien acompanyat la primera nit de la sortida, tornaven a fer avui acte de presència juntament amb unes pluges torrencials que em recordaren que no som més que aigua.

Gotes d’aigua movent-se entretingudes, entre les roques d’un gran riu al qual anomenem, vulgarment, viure.

avatar