E1 D6 – El final d’un inici

Etapa 1 Dia 6

Quilòmetres: Fins al final, que serà el nou principi

Temps: El just, ni més ni menys

Diari:

La pluja i els trons amenacen en emportar’s-ho tot i els llamps en cascada no donen respir al silenci de la nit. S’encadenen els trons d’una forma macabra i el Ter… el Ter gruny com ho fa l’ós en veure’s amenaçat.
L’aigua augmenta el seu cabal. Ja se sap que si a la llera d’un riu plou molt, tingués per segur que als cims encara ho fa més. I segueix augmentant… tant, que ja s’emporta la terra que cobreix les arrels de les sequoies. Les mateixes que donen aixoplug a la indefensa tenda i el meu son.
Un so greu se sobreposa a tots els altres i de sobte, obro els ulls. Estic suat i en estat d’alerta. El recordo bé el so de la riada!
Sense dubtar-ho ni un segon, surto de la tenda i observo l’exterior. M’espero trobar l’aigua del riu a prop, però no es pot veure res en la foscor. Tampoc s’escolta ja el so de la riada que m’ha desvetllat.
Decideixo allunyar-me del rec del Ter que passava a pocs metres de la tenda. Sense desmuntar-la, l’arrossego fins a la part alta del jardí. Un cop allà i dins la tenda de nou, procuro recuperar el son.
Finalment la pluja amaina, s’allunyen els trons i la son cau com pedra en l’aigua dins el meu cos baldat.

De bon matí em despertaren els sospirs d’un gos que passejava pel jardí i ensumava la tenda. En sortir-ne, vaig saludar amb un bon somriure una dona que l’acompanyava.
Sota una sorpresa compartida, descobríem que la tenda es trobava al mig del pas del camí que baixava al jardí. Recordava vagament el malson de la nit i… segons el que estava veient, havia estat més real del que em pensava.

Un cop preparada la motxilla, ben esmorzat (amb cafè de bar inclòs) i amb la ruta més o menys dibuixada, vaig enfilar camí cap el que podria ser l’últim dia de la primera etapa. Abans de sortir, però, deixava una carta amb algun text d’agraïment en el mànec d’una de les portes de la casa.

El camí que m’havia de dur fins a Montesquiu resultava passar justament pel mateix jardí on havia passat la nit. Mentre avançava, resseguia una horta enorme i al cap de pocs minuts de caminar, vaig poder comprovar que no hi havia hagut cap riada aquella nit. Es veia clarament com el Ter seguia respectuosament el seu recorregut.

Faltaven pocs quilòmetres per arribar a Montesquiu i el camí, seguia el riu enfilant amunt amb més decisió i contundència del que les meves cames haguessin preferit. Malgrat ser els últims passos, ara m’agrada recordar que caminava amb el mateix ritme i pau que el primer dia. Eliminar els reptes, les normes i els objectius em permetia gaudir de la caminada fins a l’últim pas. Si és que hi havia un últim pas, cosa que ja començava a posar en dubte.

Caminar per aquells indrets em va recordar les èpoques en què per anar d’un poble a l’altre, la gent recorria a peu aquells camins. Com d’entre els arbres i després de la pujada, els comerciants aturaven el pas on es podia entreveure el campanar de Sant Quirze. És una imatge molt agraïda i bonica, a la vegada que aconsegueix convertir l’aire que respires en un oxigen per l’ànima, difícil de trobar en les carreteres asfaltades d’avui en dia.
Pocs minuts després d’entreveure el campanar, el camí entrava en un polígon industrial on es podia veure una gran empresa amb les parets de vidre. Oficines.
Espais de poc més de 5 metres quadrats on molts (i això m’inclou) passem massa hores de les nostres vides. Que bonic devia ser, veure’m caminar amb la motxilla i els pals des d’alguna de les finestres. La viva imatge de la llibertat, potser. Tot depèn de la devoció real d’aquelles persones que romanien tancades rere els vidres.

Un cop passat el polígon i després de creuar un molí antic i abandonat, el camí seguia per un carreró estret entre un magatzem i una fàbrica abandonada a l’altre cantó. Al bell mig, un home d’avançada edat jeia en una cadira tot esmolant eines d’hort.
Abans d’arribar a la seva alçada, a la paret del magatzem, es podien veure mosaics fets amb diminutes pedres de colors que dibuixaven autèntiques obres d’art. Un llop al damunt d’una pedra, una àguila sobrevolant un bosc, un ós en un paratge… Era increïble la nitidesa amb què podies veure la imatge i la senzillesa i el detall de la seva construcció.

En arribar a la seva alçada, el bon home em va mirar divertit i després de saludar-me, em va dir que per la motxilla que duia, havia de venir de molt lluny i que feia cara d’estar molt cansat però a la vegada de ser molt feliç!
Tot seguit, es va aixecar i em va invitar a prendre una Coca-Cola amb ell i xerrar una estona. En tornar a sortir, duia dues llaunes glaçades en una mà i amb l’altra, portava una segona cadira per mi.

En Pere era un home d’avançada edat, paraules fermes i somnis joves. Malgrat tot, també era realista i un artista. Tenia filles, fills, nétes i nets de qui n’estava notablement orgullós. D’ençà de la seva jubilació, vivia tranquil en una casa de Sant Quirze (on havia viscut gran part de la seva vida) i dedicava el seu temps a restaurar i vendre mobles antics que al llarg de la seva vida, havia anat aconseguint. I no eren econòmics, creu-me! Tenia una història per cada un d’ells i escoltar-les era un regal que no es feia pagar, puix no tenia més preu que el temps.

També cuidava un petit jardí (que tenia poc de petit) amb infinitat de plantes i colors. Al final d’aquest, una petita capella oberta convertia l’espai en un indret de fantasia i per més d’un, un escenari perfecte per casar-se.
Els dibuixos construïts amb petites pedres del riu que havia vist en arribar, resultaren ser també obres seves. Tot aquell espai desprenia dedicació i passió per tot arreu.

Parlàrem de tot. De les guerres i dels temps de pau. De política. De mobles i castells, de les absurdes lleis contra algunes drogues i d’Holanda. En Pere creia que Holanda era un dels millors països per viure. Era increïble la facilitat amb què et permetia obrir-te, la seva companyia.

Va passar el temps volant i entre paraules i històries vam fer la tarda sencera. En arribar el moment del comiat, vaig decidir comprar-li un bastó dels que tenia restaurats. Ell mateix l’hi havia afegit la figura d’un ocell en el pom, al·legant que fins i tot en la vellesa estaven permesos els somnis de volar.
Qui em conegui i hagi tingut la sort (o la desgràcia) de dormir amb mi, sabrà que avui en dia encara l’utilitzo per tancar el llum de l’habitació cada nit. Doncs el bastó resulta ser de la mida perfecta per arribar a l’interruptor, sense necessitat d’aixecar-se.

Carregar la motxilla de nou i abandonar aquell espai em va exigir un esforç emocional molt més gran del que em podia esperar. Aquell simple, meravellós indret i en Pere, havien arrelat dins meu. Va ser i continua essent un d’aquells llocs que saps que sempre voldràs tornar i serà un racó especial dels que al llarg de la vida, es podran comptar amb els dits d’una mà.

Montesquiu es troba a pocs quilòmetres de Sant Quirze i s’hi arriba caminant per un camí de passeig que segueix la via del tren. En arribar-hi, tenia molt clar el que volia fer: Una cervesa fresca a la terrassa d’un bar.
En entrar al poble, vaig passar pel costat d’una residència de gent gran i em vaig dirigir al que semblava l’únic bar obert, el bar de la piscina.
En arribar-hi, vaig entendre que aquell era el final de l’etapa. Volia que ho fos i em semblava, el millor lloc del món per acabar-la i reprendre-la quan volgués continuar.
Amb un somriure increïble al rostre, un sentiment es va escapar del meu cor i va anar pujant direcció al cap fins a materialitzar-se.
En arribar, em va dir:

Joan, l’inici d’aquest viatge és una de les millors decisions que has pres mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.