Rèquiem

Diuen…

Diuen que sempre caminava sol. Que cuidava com l’or qualsevol que volgués acompanyar-lo un tros. Que mai deia que no, però sovint s’evaporava com les estrelles ho fan amb l’alba.

Diuen que no era home de multituds. Quan es perdia per Barcelona, diuen que jugava a despullar la ciutat amb els ulls. Amb un somriure als llavis, hi caminava tot desmuntant l’escenari d’aquell gran teatre…

Diuen que no tenia límits ni fronteres. O no volia anomenar-los així. Creia en l’equilibri com a resultat d’extrems. Vivia en un frenesí constant d’èxtasis i calma; estirat en una hamaca, gronxant infinitament sota un cel tempestuós. Diuen que en ella havia trobat el seu lloc. El seu espai.

Diuen que era únic. Si li deien, sempre responia que tots ho érem. Però ell s’ho creia i es veia fàcilment en els seus ulls. Et miraven sense prejudicis, t’escoltaven, et buscaven un canal d’entrada, d’obertura; Et volien descobrir en la teva forma més única. Deia que les millors pel·lícules no es veien a la gran pantalla… que es trobaven en els ulls de mirada apassionada.

Diuen que també odiava. El perdien la falsedat i el prejudici. Explicava que la falsedat era per ell el pitjor fonament de qualsevol construcció. I ell vivia construint… El prejudici, la desvalorització més repugnant i nociva cap a una persona.

Diuen que era capaç d’estimar-ho tot, en qualsevol gènere i color. Que vivia en una eterna primavera. Jo crec que no. Crec que la primavera es convertí en hivern dins seu. Sense estiu ni tardor. Massa de pressa. Que matà tots els colors cobrint-ho tot de blanc. Crec que més que una papallona de flor en flor, era un esquiador nat, a la recerca d’aquella flor que aconseguís fer florir la primavera de nou, dins seu.

Diuen i diuen… però la veritat, és que mai sabrem del cert qui era. Com era. Ni crec que ens calgui saber-ho.

Fos com fos, se’l veia lliure. I la seva llibertat fou per tots nosaltres el fonament més sòlid on poguérem construir la nostra relació amb ell.

Maleït capullo, descansa en pau allà on siguis. Aquí, els teus fonaments són tan sòlids, que ens acompanyaran fins al nostre final.

avatar