Ser

Un dia, ma mare m’ensenya una cosa.
No n’era pas conscient, o si, de què allò em canviaria la vida.
Perdi la por a estar sol, o en companyia.
Perdi la por a ser feliç, o en la més emocional ruïna.

En la paraula “Equilibri” us ho traduiria… No… Espera no.
En “Respirar” em deia… respira…
Respira l’augment de sou… Tu no ets el seu diner.
Respira l’adéu… Tu no ets el que marxa.
Respira-ho tot, fill meu. Respira…

Però Mare, si el diner no sóc, ni el que marxa….
ni el plor ni el riure, ni la fúria ni l’orgasme…
Si no sóc l’emoció! Qui serè a partir d’ara?
L’emoció no ets tu – Respongué… És només la teva resposta.

Ara, quan ploro: em veig plorar. No sóc el plor.
Ara, quan ric, em veig riure. No sóc la rialla.
Ara, quan em veig sentir, no sóc! I que bell,
que bell és sentir sense ser, mare…
Que bell ser més! Que infinit!
Que bonic respirar-ho tot i deixar-ho fer…

Blanc

Blanc.

Blancs els meus ulls quan em mires,
els llençols quan et despulles, despulles
els meus pensaments en blanc, amb el teu somriure…

Blanc. Blanc et veig quan et falta l’aire. El meu aire. L’aire que t’ha robat l’orgasme i rius… Boig!
Que m’enamores… I ens pararàs el temps! Temps que amb tu vull viure no pas quedar-me quiet… Blanc… Una instant amb tu val molt més que una eternitat en blanc. Una eternitat en pausa.

Blancs. Blanques en l’hivern les nostres bafarades d’aire.
Els nostres llibres per escriure, blancs els somnis sense tu pintats en un quadre. Blancs. Tela blanca… Màstil de bandera blanca quan t’enfades, em pintes de blanc, blanc que m’enamora, blanc que em condemna, blanc que no s’esborra…

Blanc… Blanc… El blanc de les seves mirades! Mirades omòfagues! Blanques de respecte. Blanques les nostres dents en la seva foscor. Al centre de la seva diana. Blanc l’armari on m’heu posat i d’on hauré d’escapar-me! Blanca la vostra tomba! Blanc el llamp que l’il·lumina! Blanca la vostra pàl·lida pell, morta en vida…

Blanc… Blancs els nostres sons… Corxera blanca en la cloenda. Blanca la nostra figura. Silenci de blanca i punt. Fi de l’obra… Taló blanc.

Blanc perquè no hi ets.

Blanc perquè no em trobes.

1er Slam Poetry Anglès 2018

Tot queda en blanc quan agafes el micro per primera vegada i et plantes davant de tothom. I de blanc anava la cosa! De blanc i nervis a un nivell que no m’esperava ni coneixia…

El poema “Blanc” intenta mostrar el que significa la recerca de l’amor en aquells indrets on un no s’havia plantejat mai mirar. S’expressa en un to romàntic i crític amb la homofòbia.

1er Slam Poetry Angles, 13 d’Octubre del 2018

Blanc.

Blancs els meus ulls quan em mires,
els llençols quan et despulles, despulles
els meus pensaments en blanc, amb el teu somriure…

Blanc. Blanc et veig quan et falta l’aire. El meu aire. L’aire que t’ha robat l’orgasme i rius… Boig!
Que m’enamores… I ens pararàs el temps! Temps que amb tu vull viure no pas quedar-me quiet… Blanc… Una instant amb tu val molt més que una eternitat en blanc. Una eternitat en pausa.

Blancs. Blanques en l’hivern les nostres bafarades d’aire.
Els nostres llibres per escriure, blancs els somnis sense tu pintats en un quadre. Blancs. Tela blanca… Màstil de bandera blanca quan t’enfades, em pintes de blanc, blanc que m’enamora, blanc que em condemna, blanc que no s’esborra…

Blanc… Blanc… El blanc de les seves mirades! Mirades omòfagues! Blanques de respecte. Blanques les nostres dents en la seva foscor. Al centre de la seva diana. Blanc l’armari on m’heu posat i d’on hauré d’escapar-me! Blanca la vostra tomba! Blanc el llamp que l’il·lumina! Blanca la vostra pàl·lida pell, morta en vida…

Blanc… Blancs els nostres sons… Corxera blanca en la cloenda. Blanca la nostra figura. Silenci de blanca i punt. Fi de l’obra… Taló blanc.

Blanc perquè no hi ets.
Blanc perquè no em trobes.

Jo mateix