Ser

Un dia, ma mare m’ensenya una cosa.
No n’era pas conscient, o si, de què allò em canviaria la vida.
Perdi la por a estar sol, o en companyia.
Perdi la por a ser feliç, o en la més emocional ruïna.

En la paraula “Equilibri” us ho traduiria… No… Espera no.
En “Respirar” em deia… respira…
Respira l’augment de sou… Tu no ets el seu diner.
Respira l’adéu… Tu no ets el que marxa.
Respira-ho tot, fill meu. Respira…

Però Mare, si el diner no sóc, ni el que marxa….
ni el plor ni el riure, ni la fúria ni l’orgasme…
Si no sóc l’emoció! Qui serè a partir d’ara?
L’emoció no ets tu – Respongué… És només la teva resposta.

Ara, quan ploro: em veig plorar. No sóc el plor.
Ara, quan ric, em veig riure. No sóc la rialla.
Ara, quan em veig sentir, no sóc! I que bell,
que bell és sentir sense ser, mare…
Que bell ser més! Que infinit!
Que bonic respirar-ho tot i deixar-ho fer…

avatar