Etapa: 1 Dia: 1
Quilòmetres: Molts!
Temps: El necessari.
Diari:
Ni rastre ja de la diarrea. Bona senyal! Després d’esmorzar un bon cafè i acabar d’ultimar els entrepans d’aquell primer dia, em dirigeixo a l’entrada d’aquella gairebé centenària masia.
Allà estava. Imponent i majestuosa. Amb aspecte desafiant. La maleta més mal feta de tota la comarca. Aspirant al premi Nobel a la ignorància i la temeritat. Malson de totes les columnes vertebrals. Era la meva. Amb totes les meves pors i, per res del món, l’hauria canviat per cap altre. Era perfecte.
Duia mesos pensant en aquell moment. En el primer pas, en com seria. I allà estava fent el primer, el segon, el tercer… un rere l’altre fins a deixar de contar-los. Caminar és un gest increïblement natural, tot i els kg de més que puguis dur a l’esquena, el nostre cos està dissenyat per fer-ho.
Aquesta vegada, però, el simple gest de caminar tenia un gust diferent… Què era? Vaig tardar una bona estona en identificar-ho… El temps. El maleït temps! Me l’havia deixat a casa! Com quan surts de viatge cap a un aeroport i a mig camí dius allò de: Merda! Ja sé que m’he deixat! I t’has de plantejar si val la pena fer mitja volta o… podràs prescindir-ne / comprar-ho allà on vagis.
Sabent que no en trobaria a cap botigueta, vaig decidir per aquella vegada, prescindir-ne. No el necessitaria pas els següents 5, 6 o 7 dies! I així vaig seguir caminant. Sense el factor temps. Al mateix moment, van anar desapareguen els càlculs de distància, els objectius, les presses, els progressos i tot allò que no tingues cap sentit sense el factor del temps. Resulta curiós, sentir com caminant vas deixant anar tota aquesta ferralla que portem sempre a sobre… Vaig passar a sentir, únicament el pes gravitatori de la motxilla… I a perdre el ritme. No hi ha ritmes ni rutines sense temps. Només allò que veus i sents a cada passa. Res més.
Això m’agrada! Vaig pensar de seguida. I jo i el meu somriure de pam i mig vam seguir endavant com ho deuen fer les onades al bell mig d’un oceà.
El primer dia va transcórrer suaument i amb molta comoditat. Fent parades de festucs i mandarines a la bonica capella de St. Pere Sestronca, Anglès, La Cellera i Amer. Sense perdre de vista la majestuosa cinglera del far, una de les opcions per seguir la direcció de l’Est, juntament amb la de vorejar Susqueda i Sau. Qui sap per on acabaria passant!
Resultava curiosa la sensació de fer a peu en una de sola, totes aquelles rutes tan conegudes. Sota un barret de palla, xiruques i bastons… tot es veia d’una altra manera. Trobar-te amics de tota la vida fent allò que estaries fent tu i que anomenem viure fent el que toca… El més sensat i el més correcte. Justament vaig pensar que jo també ho estava fent, igual que els amics que vaig creuar-me al meu poble natiu. Tot està bé com és i tot estarà bé com hagi estat. No ho pensava en aquell moment… però ara veig que és això el que sentia!
Prop de la fàbrica d’aigua d’Amer vaig decidir, de mutu acord amb la foscor i el cansament, que fins aquí havíem arribat. Tenda muntada en un bonic prat, roba estesa i tempesta elèctrica acostant-se. Què podia demanar més? Tot i el pànic que tinc als llamps i tempestes, aquells que em coneixen saben prou bé que en sóc un gran devot!
Amb una bona cassola d’arròs cuit en un fogonet mal muntat (en plan terrorista), vaig començar a fullejar amb cert orgull l’índex d’un bon llibre que recull totes les llegendes i rondalles de Collsacabra. No en coneixia ni una! Així que vaig decidir posar fil a l’agulla i… sempre recordaré la meravella d’aquell merescut sopar a la llum del lot i alguns llamps, sense saber ni l’hora que era ni importar-me, immers en aquelles històries de bandolers, masovers i núvies a la fuga que, d’una forma o altra, havien ocorregut anys enrere a escassos quilòmetres d’on jo em trobava.
Ara ho penso i puc descriure-ho tan bé com pugui… però estar allà, viure-ho en directe i sentir-ho sense pensar-hi… tenia un valor incalculable. No només aquell instant, sinó cada passa feta aquell dia. Era com tornar a aprendre a caminar, a respirar i a fer tot allò que creïem que ja tenim tant per mà. I com amb la bici, un cop n’aprens, no s’oblida. Es millora.
