Somriure i llàgrima

Les millors postes de sol, són aquelles que no he buscat. Les millors persones, les que no he triat conèixer. Els millors viatges, els que menys he preparat.
Les millors decisions… No existeixen.

El millor petó és el que no m’espero, o el que encara em roba l’aire que agafo i m’obliga a inspirar… Entre uns segons de caos. Inspirar com el que s’afoga i amb la mà, s’aferra al flotador sense saber encara si serà millor aferrar-se, o deixar-se anar…

El millor somriure és el que els ulls no veuen, per vergonya a mirar. El que podríem veure tu i jo vora el mar! Sortint ara mateix cap allà. Entenent que la llàgrima que ha de venir, serà tan intensa, com aquesta bonica vetllada sota la lluna, entre les estrelles, dins una sola copa de vi blanc…

Amb el futur en negre i el passat acceptat, agraït i perdonat. Només prometo fer amb l’ara, tot allò que pugui dibuixar-te el somriure que no m’atreviré mai a mirar. Si ho fes, em captivaria. M’empresonaria en no voler res més, en no voler-ne cap altre. I, apreciat lector/a, entendràs que som massa joves, tinguem l’edat que tinguem, per tancar les portes a tot el que vindrà…

Ara. Somriure i llàgrima. Digueu-me.
On voleu anar?

Agua cisjordania

Destrozaré la mandíbula
tensando este nudo de amor,
con el objetivo de deshacerlo.
Voy meditado todo tu cuerpo
bebiendo de tus ojos,
masticando los cristales de tus recuerdos.

Respiro ahora el vacío de tu ausencia,
y puedo ser más libre … mas yo.

Dicen que ahora todo van a ser sonrisas, labios húmedos, gárgaras de placer en diferentes tonos,
caricias entre dedos y gritos de más
que erizan las pieles … aunque ya no son las tuyas ni te eche demasiado de menos.

En el viento me susurras … pero yo ya corro más. Tu silencio me llama … pero ahora canto más fuerte. Una estrella me mira… mientras juego a hacerme el ciego, mezclando tu agua Cisjordania con la miel del presente.

Y el invierno me enfría … el verano me acalora. Todo igual que antes. El otoño me entristece y no existes cuando la primavera me enamora… Te digo adiós, hasta Noviembre.

Pues no será contigo el presente
como lo fuera en el pasado.
Ya no alimento bichos de estómago
ni vuelos de mariposa.

Creo que falte el día en que en clase,
explicaron que no hay amor como el primero.

Y volvería a repetirlo todo. Amarte sin control ni prevención.

Viviría para siempre…
entre aquellos brazos sinceros
cruzados con ternura, lágrimas,
labios húmedos, dolor y sentimientos a flor de piel.

Pero si mi palabra termina en ería… significa que sigo sin remedio, bailando en el condicional. Soñando, apretando los dientes, destrozando la mandíbula… Tensando mas este nudo que tansolo quería aflojar para verte sonreír, otra vez, en otra forma, en otro lugar, en otro tiempo.

Negre

Negre. Negres els teus ulls en la foscor. Els silencis que ja no escoltem. El cavall que t’imagines, el vi que no veurem… per no perdre la raó.

Negres. Negres els teus desitjos més profunds. Els somnis que mai m’expliques. Negres les teves calces, les que duus ajaguda vora el foc.
Negra l’ànima que resisteix, bella. Poderosa. La marea de la teva atracció. Per amor.

Negre! Negre el perdó al que em porten els teus llavis! Negre i dolç. La foscor de la teva absència al despertar. Negre la despedida abans de començar. Negre la vida. Sobre la teva tela d’estrelles reflexes, en aquest va i be del mar…

Negre el vers que t’escric, inspirat en una infinitat de colors. Negre. Negre ho veig tot quant em beses. I el foc ja no crema. Cremem els dos… Negre… Tant negre que ja no et veig. Negre que ens veus cremar, sols.

Negre. Negre el nostre cel tempestuós… Negra la manta on ens estirem per observar-lo i ens encanta. Negra la passió. Amor en negre. Negre de normes, negra de formes, negra de raons.
Negre i pur.

Negre perquè vull.
Negre perquè vols.
Negre perquè som llum.
Llum que només brilla,
en la foscor.