Bajo la sombría de una flor Yace entre hormigas el amor que un día floreció.
Me fui. Te fuiste. Y ahora vengo como el hijo del padre, muerto, para mantener vivo su recuerdo y añorar su esplendor.
Todo lo que quedó por decir, todo lo percibido después yace ahora aquí, en silencio. Florecerá ruidosamente en abril. Bebiendo de las lágrimas de mayo, crecerá, nutriéndose de mas silencios.
Como insecticida en enjambre. Como hielo en primavera. Como agua de sal para el sediento marinero de la basta mar.
Ya no hay mas devotos para las catedrales que construyen las rocas que levantan los terremotos de tu presencia. Al aparecer en mis recuerdos sin avisar. Al avisar de que en mis recuerdos se desvanece el tiempo.
He de andar! Y ando. He de querer! Y quiero. He de seguir viviendo! Y vivo. ¿Vivo? Vivo! Vivo sin querer entre sonrisas, el dolor, el placer y el viejo olivo, al que visito con regularidad para cuidar ese corazón que bajo la sombría flor, se consume. Y siempre podría. Pero nunca, nunca, nunca me lo llevo.
La mirada. La mirada enamora. La mirada descriu. La mirada ens defineixen tal i com som. No sóc un entès en història, però quantes decisions han variat al llarg d’ella gràcies a una mirada? Quantes des de que mirem? Quantes des de que tenim, sentim i mirem?
Un dels 5 sentits? El sentit és la vista, que ens arriba a traves dels ulls. Igualment que l’oïda a través de les orelles. La mirada va més enllà. La mirada és un canal directe a l’interior de cadascú i, a la vegada, la sinceritat més absoluta de dins cap a fora. La nostra veritat. La de cadascú.
Fixem-nos amb que passa quan creuem mirades amb una persona que acabem de conèixer i ens agrada. El primer instint ens fa abaixar el cap! En senyal de protecció. Evitar el contacte visual. Perquè? Perquè amb la mirada expressem! Ens mostrem tal i com som, el que sentim! Amb la mirada anem nuus pel carrer. Que sents quan parles amb algú que duu ulleres de sol?
En vàries ocasions al llarg de la meva vida, he demanat a una persona que em miri fixament als ulls. En la intimitat. Que m’aguanti la mirada literalment. Però no per veure qui riu abans, sinó per obrir-nos l’un a l’altre. En tots els casos, només l’intent de fer-ho posava en examen la confiança que hi havia entre els dos. I intentar-ho només, ja feia que augmentés a un nou nivell! Les poques vegades en que va funcionar, per mi, van ser una experiència que s’ha de viure. S’ha de sentir. No es pot escriure ni explicar. I no és fàcil, però si ho aconsegueixes passa allò que tant m’agrada a mi. Et converteixes en un de sol!
Quan apareix la situació sense demanar-la… esdevé un volcà orgàsmic pel cor i per la teva escènica. No he pres mai drogues, però m’imagino que algunes deuen acostar-se a aquesta sensació. Això, només he pogut viure-ho una sola vegada. I ja no ho busco com un yonki la seva dosis, perquè si es busca ja no és real. Ara ho veig com petits regals que la vida decideix entregar-te!
Aquestes últimes setmanes, no he pogut deixar de pensar-hi. En la mirada. Però no en la mirada tal i com he escrit fins ara, sinó referint-se a la forma amb la que mirem la vida. La mirada en la forma amb la que jutgem una situació, una persona, un acte, una opinió. La mirada amb la que vivim. Amb la que mirem la vida.
Canviant la meva manera de mirar, m’he adonat que quan mires des de la bondat, des de l’amor, des del positivisme, des de la premissa de que només hi ha amor dins nostre, tens la oportunitat de veure més enllà. De posar-te en la pell de l’altre. Evites el prejudici. El fulmines. Tot i ser més vulnerable.
A la pel·lícula Nimphomaniac (de Lars Von Tried), concretament en el volum 2, es reprodueix una situació que vull escriure aquí i que crec que va lligada al tema de la mirada. Sobretot en el prejudici. Va més o menys així:
Visualitza una noia nimfòmana, privada de poder sentir un orgasme d’un dia per l’altre. Lluita gran part de la seva vida per recuperar aquest plaer, buscant-lo en totes les cares del sexe. Totes. Això l’hi dona una experiència que, al cap d’uns anys, la porta a treballar en un negoci negre, on la seva feina és visitar gent amb deutes. Mitjançant tècniques sexuals que molts considerarien de tortura, aconsegueix que paguin voluntàriament.
En una ocasió, però, es troba que rés, absolutament rés, aconsegueix crear desig sexual en un home. Arriba un moment, però, en el que explica com un nen vestit en calces curtes camina per un bosc tot sol. Busca la pedofília en el seu relat. Això provoca en l’home una erecció que l’avergonyeix de tal forma que s’ofereix instantàniament a pagar el deute, tot suplicant que pari de parlar.
Ella el mira i es produeix la següent escena:
No opinaré ni reflexionaré sobre l’escena de la pel·lícula. Que cadascú n’extregui el que l’hi pugui aportar. El que si faré, és recomanar-te que la miris si no l’has vist encara! És un autèntica obra d’art i una forta crítica al masclisme establert encara a la nostra societat.
Els cirerers comencen a florir entre arbustos que es fan dir de l’amor. Uns que a ple hivern, s’atrebeixen a mostrar-se en un vermell llampant i frondós.
Un febrer càlid. Un hivern suau. Una calma intensa que poc a poc va obrint les portes a la gran tempesta emocional de la primavera.
El romaní desperta les primeres abelles que romanien amagades en algun indret. Desperten quan es pon el sol els primers mosquits. Les nits encara són fredes i la pluja es resisteix a venir.
A l’horitzó, enormes massisos blancs garenteixen de moment, el caval de rieres i rius. Tot és apunt. Apunt també els balls d’insectes i la seva desfrenafa passió.
La brisa remou el mantell de fulles que cobreix el sotabosc. Arrenquen el vol algunes, deixant al descobert els nous brots que enfilent ja cap amunt.
Tot es comença a moure al meu voltant. Jo ho observo ajagut, relaxat, mandrós… Conscient de tot el que es remou en mi també. I m’hi entrego. Al seu ritme. Deixant que l’emoció desperti d’aquest cru hivern, per acabar invadint-ho tot.
Dibuixo un lleu somrriure. Qui pot evitar-ho? Qui ho voldria fer? És tant natural com tot el que m’envolta i en formo part. Un simple element més d’aquesta existosa trama. Donant voltes sobre si mateixa. Tant minúscula allà on es troba. Tant gran des d’aquí on som.
Mis ojos al cielo y en el sosiego de los tuyos, mi reflejo. Perplejo. No hay estrellas. Hoy hay nubes que esconden en su sombría mi mas profundo deseo. Amarte. Entregarte. Robarte. Besarte con el corazón y en los labios susurrarte… que no hay mejor cura para mi desazón que el baile de tu sonrisa al viento desnudando mis vergüenzas descubriendo el secreto que esconde mi sonrisa al mirarte sin razón.
Mis ojos frente los tuyos. Deseo. Desposeerte tanto como esas nubes que al mirarlas se deshacen entre los dedos. Alejarme como lo hace el horizonte para que solo con mirarme me encuentres. Deseo. Beber del arroyo de tus ojos cuando luchas frente el espejo. Desaparecer en el fuego de tu sofoco por arder o por orden por voluntad o por decreto…
En silencio.
Bailar en el vuelo de las hojas de otoño, como lo hicieran dos copos de nieve en invierno. Y todavía puedo… Sonrojar tus mejillas, mordiendolas… describiendo tu belleza al mirarte jugando a deshacer los nudos, de todos tus complejos.
Mi silencio.
Un grito desesperado en ese huracan, ansioso a la tranquilidad que ofrecen tus labios. Que me lleven de nuevo tus ojos, justamente al centro.
