La mirada

La mirada. La mirada enamora. La mirada descriu. La mirada ens defineixen tal i com som. No sóc un entès en història, però quantes decisions han variat al llarg d’ella gràcies a una mirada? Quantes des de que mirem? Quantes des de que tenim, sentim i mirem?

Un dels 5 sentits? El sentit és la vista, que ens arriba a traves dels ulls. Igualment que l’oïda a través de les orelles.  La mirada va més enllà. La mirada és un canal directe a l’interior de cadascú i, a la vegada, la sinceritat més absoluta de dins cap a fora. La nostra veritat. La de cadascú.

Fixem-nos amb que passa quan creuem mirades amb una persona que acabem de conèixer i ens agrada. El primer instint ens fa abaixar el cap! En senyal de protecció. Evitar el contacte visual. Perquè? Perquè amb la mirada expressem! Ens mostrem tal i com som, el que sentim! Amb la mirada anem nuus pel carrer. Que sents quan parles amb algú que duu ulleres de sol?

En vàries ocasions al llarg de la meva vida, he demanat a una persona que em miri fixament als ulls. En la intimitat. Que m’aguanti la mirada literalment. Però no per veure qui riu abans, sinó per obrir-nos l’un a l’altre. En tots els casos, només l’intent de fer-ho posava en examen la confiança que hi havia entre els dos. I intentar-ho només, ja feia que augmentés a un nou nivell! Les poques vegades en que va funcionar, per mi, van ser una experiència que s’ha de viure. S’ha de sentir. No es pot escriure ni explicar. I no és fàcil, però si ho aconsegueixes passa allò que tant m’agrada a mi. Et converteixes en un de sol! 

Quan apareix la situació sense demanar-la… esdevé un volcà orgàsmic pel cor i per la teva escènica. No he pres mai drogues, però m’imagino que algunes deuen acostar-se a aquesta sensació. Això, només he pogut viure-ho una sola vegada. I ja no ho busco com un yonki la seva dosis, perquè si es busca ja no és real. Ara ho veig com petits regals que la vida decideix entregar-te!

Aquestes últimes setmanes, no he pogut deixar de pensar-hi. En la mirada. Però no en la mirada tal i com he escrit fins ara, sinó referint-se a la forma amb la que mirem la vida. La mirada en la forma amb la que jutgem una situació, una persona, un acte, una opinió. La mirada amb la que vivim. Amb la que mirem la vida.

Canviant la meva manera de mirar, m’he adonat que quan mires des de la bondat, des de l’amor, des del positivisme, des de la premissa de que només hi ha amor dins nostre, tens la oportunitat de veure més enllà. De posar-te en la pell de l’altre. Evites el prejudici. El fulmines. Tot i ser més vulnerable.

A la pel·lícula Nimphomaniac (de Lars Von Tried), concretament en el volum 2, es reprodueix una situació que vull escriure aquí i que crec que va lligada al tema de la mirada. Sobretot en el prejudici. Va més o menys així:

Visualitza una noia nimfòmana, privada de poder sentir un orgasme d’un dia per l’altre. Lluita gran part de la seva vida per recuperar aquest plaer, buscant-lo en totes les cares del sexe. Totes. Això l’hi dona una experiència que, al cap d’uns anys, la porta a treballar en un negoci negre, on la seva feina és visitar gent amb deutes. Mitjançant tècniques sexuals que molts considerarien de tortura, aconsegueix que paguin voluntàriament.

En una ocasió, però, es troba que rés, absolutament rés, aconsegueix crear desig sexual en un home. Arriba un moment, però, en el que explica com un nen vestit en calces curtes camina per un bosc tot sol. Busca la pedofília en el seu relat. Això provoca en l’home una erecció que l’avergonyeix de tal forma que s’ofereix instantàniament a pagar el deute, tot suplicant que pari de parlar.

Ella el mira i es produeix la següent escena:

No opinaré ni reflexionaré sobre l’escena de la pel·lícula. Que cadascú n’extregui el que l’hi pugui aportar. El que si faré, és recomanar-te que la miris si no l’has vist encara! És un autèntica obra d’art i una forta crítica al masclisme establert encara a la nostra societat.

avatar