Dia 10

El temps només indica l’hora d’entrar i la de sortir. Oblidar-lo és el millor que he fet fins ara.

Ets

Ets com el corb que abaixa el vol,
unint negre i groc,
desapareixent als meus ulls
sota els colors dels camps de colze.

Ets la invasiva rosella vermella.
El silenci trencat.
La mel de les abelles.
L’espina de la rosa que em sangra a la mà.

Ets el desig d’agafar-la mes fort.
Ets el dolor que buscava trobar.

Ets la llum del dia i el color de la nit.
L’espiga i el vent;
L’història enterrant l’oblit.

Ets.

Ets tant bella lliure,
que dol pensar en buscar-te…
si a mi no sents venir.

Silenci

En silenci natural. Sense sons artificials,
només el vent.
Salten les fulles que ja no podien més,
dels arbres
que es balancegen com astes,
en un mar inquiet.

S’escampen en els meus ulls, mantes de fonollada groga. Roselles vermelles. Taronges les flors al meu voltant. Volten els núvols en totes les direccions. I jo, quiet.

Immòbil en l’espectacle etern del temps. Que passa i m’enganya, fent-me creure que immòbil no vaig amb ell.

Jo ho vull tot. Tot allò que pugui ser. Res si cal, massa si convé. Però no aprenc la lliçó, que em castiga un cop i un altre i un altre. I un altre, també…

Com el vent als arbres sento els teus llavis.
Quedat.
Et faré un lloc al llit i t’abraçaré el cos, nuu; o no,
mirant-te els ulls com a les tardes d’hivern,
el foc.

Que sigui el que hagi de ser, deia.
I ara, res té sentit.
Només el dolorós sentir,
que no puc negar-ho.

Dia 5

Que dirà el silenci? Que significarà no dir res? Com a resposta a les preguntes que porta l’aire. Serà la mort, una resposta absoluta? I si ho fos, a quina pregunta respondria?

Dia 3

L’abstinència és el camí per arribar al centre de l’huracà, però no per quedar-s’hi.