Águila de sonrisas

Sonrío. La sonrisa se desprende de mi tal vuelo del águila mas real, y se pone a dar vueltas, encima de mi, como si fuera a ser yo su presa…

El atardecer del sol se refleja en sus grandes alas y sus ojos, como dos cuervos, me miran atentos, a mi sombra que ya no se ve. A mis movimientos. Me siento el conejo que sabe, que solo le salvara la trinchera de su hogar, si lo encuentra. Si llega a tiempo.

Solo. Tan feliz y triste en mi soledad. Llévame lejos águila de sonrisas. Cazame, levántame y muestrame lo que ya se. Que la soledad existe solo en mi cabeza… Que lo que siento es vida, no felicidad. Que lo que me oprime es amor, no tristeza.

Y la belleza de sonreír me dejo allí. Solo. Con su recuerdo y una suave brisa. Viro su rumbo y se fundió en los arboles del bosque para buscarte. Y enamorarte otra vez con sus vuelos de atardeceres.

Riades d’abril

Centinelles de joguina ben vestits t’observen nua, destapada damunt el llit. I jo. Observo com els teus dits et pentinen les cuixes, voregen el melic, ballen jugueners tot enfilant-se cap amunt per acabar agafant amb força la teva sina.

Petites contraccions et belluguen les cames, volten els teus peus embogits en cercles. Els bessons es tensen, es relaxen… Tot el teu cos nuu, s’expressa en un va i be confús, que no segueix el ritme del teu respirar alegre.

Com un broll d’aigua fresca. En pedra humida, fluïnt lentament… El teu sexe. Irresistible per l’assedegat muntanyer, que vaga embadalit per les valls de la teva pell. I quin goig beure!
Saciar l’anhel del contacte i veure’t els ulls en blanc, tot bevent dels fluids mes interns i purs del teu ventre. M’aclamen la set de viure. I erecten! La catedral del meu ser més animal. Més lliure i a la vegada, més adepte.

Els teus genolls em cargolen, m’estiren els cabells! Sento meu, el teu desig de no acabar mai, d’aturar el rellotge i en en aquest instant, viure eternament.
Els teus gemecs ressonen en mi, com ho fan cent llamps en la tempesta i m’eriçen la pell. No acaba mai la meva set. No acaba mai el teu crit, que ja s’apaga… Sento que no respires. I obro els ulls, en veure com el broll d’aigua ja és riera, torrent, riu, cascada, presa i desborda en mi, com les riades ho fan a l’abril.

Saciada. Despentinada. Exhausta. Ets encara més bella. L’art de viure jugant amb l’amor i el sexe, com la improvització en un joc d’estratègia. Com la recepta de l’àvia. Com els tambors dels vikings al arribar a noves terres.

Son els meus dits, els que ara et ressegueixen. Cor i index ballen un vals tot saltejant-te de les natges al ventre i en el melic, volten infinitament, en orbita, s’acceleren com ho fan les meves polsasions quan tu et gires, somrius i em beses.