Dia 10

El temps només indica l’hora d’entrar i la de sortir. Oblidar-lo és el millor que he fet fins ara.

Ets

Ets com el corb que abaixa el vol,
unint negre i groc,
desapareixent als meus ulls
sota els colors dels camps de colze.

Ets la invasiva rosella vermella.
El silenci trencat.
La mel de les abelles.
L’espina de la rosa que em sangra a la mà.

Ets el desig d’agafar-la mes fort.
Ets el dolor que buscava trobar.

Ets la llum del dia i el color de la nit.
L’espiga i el vent;
L’història enterrant l’oblit.

Ets.

Ets tant bella lliure,
que dol pensar en buscar-te…
si no sents venir.

V Concurs St. Jordi Ter-Brugent

Segona participació per part meva a aquest esdeveniment, que queda prop de casa i del que agraeixo molt que s’organitzi, doncs mostra el gran potencial local que tenim envers la poesia, els relats i la fotografia.

Aquest any, havia modificat el relat de “Riades d’abril” perquè encaixes com a micro-relat. Cosa no gaire fàcil, doncs vaig haver d’eliminar (un xic a contracor) l’entrada del poema, apostant per el punt àlgid i esperant que qui el llegís / escoltés, podés captar la seva energia. Doncs si una cosa m’agrada d’aquest, és el seu creixement de suau a intens. De l’erotisme al romanticisme, donant a entendre que junts: són pura màgia.

Vaig arribar tard (com sempre), però a temps d’escoltar encara la lectura d’algun dels relats participants. Un d’aquests, concretament el de la Laura, em va encantar. Mostrava d’una forma molt atrevida i sorprenent com una nena identificava en els nostres contes infantils (que avui en dia encara s’expliquen) molts rastres de la diferència de gènere, tristament visible encara avui.
Un relat que no pot deixar-te indiferent si encara tens sang a les venes.

Per acabar d’arrodonir i tancar un més d’Abril fantàstic per mi, una vegada més el relat de “Riades d’abril” va poder recollir un nou primer premi.

Només em queda agrair l’organització de l’esdeveniment i felicitar a tots els participants, puix va ser un regal poder escoltar tots i cada un dels relats!


Riades d’abril

Com un broll d’aigua fresca. En la roca humida, fluint lentament… El teu sexe. Irresistible per l’assedegat muntanyer que vaga embadalit, entre les valls de la teva pell. I quin goig beure!

Saciar l’anhel del contacte. Veure’t els ulls en blanc, bevent dels fluids més interns i purs del teu ventre. M’aclamen la set de viure i erecten! La catedral del meu ser més animal. Més salvatge. Més lliure i a la vegada, més adepte.

Gemegues… el teu so, ressona en mi com ho fan cent llamps en la tempesta i m’eriça
la pell. No acaba mai la meva set. No acaba mai el teu crit que ja s’apaga… Sento que
no respires. Obro els ulls, en veure com el broll d’aigua ja és riera, riu, torrent, cascada,
pantà, Susqueda! I desborda en mi, com les riades ho fan a l’abril.

Saciada. Despentinada. Exhausta. Ets encara més bella! L’art de viure jugant amb l’amor
i el sexe, com la improvisació en un joc d’estratègia. Com la recepta de l’àvia. Com les
mirades dels Vikings en arribar a noves terres.

Els meus dits et ressegueixen. Cor i índex ballen un vals tot saltejant-te de les natges al
ventre i en el melic, volten infinitament, en òrbita. S’acceleren com ho fan les meves
pulsacions quan tu et gires, somrius i em beses.

Jo mateix

Silenci

En silenci natural. Sense sons artificials,
només el vent.
Salten les fulles que ja no podien més,
dels arbres
que es balancegen com astes,
en un mar inquiet.

S’escampen en els meus ulls, mantes de fonollada groga. Roselles vermelles. Taronges les flors al meu voltant. Volten els núvols en totes les direccions. I jo, quiet.

Immòbil en l’espectacle etern del temps. Que passa i m’enganya, fent-me creure que immòbil no vaig amb ell.

Jo ho vull tot. Tot allò que pugui ser. Res si cal, massa si convé. Però no aprenc la lliçó, que em castiga un cop i un altre i un altre. I un altre, també…

Com el vent als arbres sento els teus llavis.
Quedat.
Et faré un lloc al llit i t’abraçaré el cos, nuu; o no,
mirant-te els ulls com a les tardes d’hivern,
el foc.

Que sigui el que hagi de ser, deia.
I ara, res té sentit.
Només el dolorós sentir,
que no puc negar-ho.

Dia 5

Que dirà el silenci? Que significarà no dir res? Com a resposta a les preguntes que porta l’aire. Serà la mort, una resposta absoluta? I si ho fos, a quina pregunta respondria?