Silenci

En silenci natural. Sense sons artificials,
només el vent.
Salten les fulles que ja no podien més,
dels arbres
que es balancegen com astes,
en un mar inquiet.

S’escampen en els meus ulls, mantes de fonollada groga. Roselles vermelles. Taronges les flors al meu voltant. Volten els núvols en totes les direccions. I jo, quiet.

Immòbil en l’espectacle etern del temps. Que passa i m’enganya, fent-me creure que immòbil no vaig amb ell.

Jo ho vull tot. Tot allò que pugui ser. Res si cal, massa si convé. Però no aprenc la lliçó, que em castiga un cop i un altre i un altre. I un altre, també…

Com el vent als arbres sento els teus llavis.
Quedat.
Et faré un lloc al llit i t’abraçaré el cos, nuu; o no,
mirant-te els ulls com a les tardes d’hivern,
el foc.

Que sigui el que hagi de ser, deia.
I ara, res té sentit.
Només el dolorós sentir,
que no puc negar-ho.

avatar