Dia 3

L’abstinència és el camí per arribar al centre de l’huracà, però no per quedar-s’hi.

Águila de sonrisas

Sonrío. La sonrisa se desprende de mi tal vuelo del águila mas real, y se pone a dar vueltas, encima de mi, como si fuera a ser yo su presa…

El atardecer del sol se refleja en sus grandes alas y sus ojos, como dos cuervos, me miran atentos, a mi sombra que ya no se ve. A mis movimientos. Me siento el conejo que sabe, que solo le salvara la trinchera de su hogar, si lo encuentra. Si llega a tiempo.

Solo. Tan feliz y triste en mi soledad. Llévame lejos águila de sonrisas. Cazame, levántame y muestrame lo que ya se. Que la soledad existe solo en mi cabeza… Que lo que siento es vida, no felicidad. Que lo que me oprime es amor, no tristeza.

Y la belleza de sonreír me dejo allí. Solo. Con su recuerdo y una suave brisa. Viro su rumbo y se fundió en los arboles del bosque para buscarte. Y enamorarte otra vez con sus vuelos de atardeceres.

Riades d’abril

Centinelles de joguina ben vestits t’observen nua, destapada damunt el llit. I jo. Observo com els teus dits et pentinen les cuixes, voregen el melic, ballen jugueners tot enfilant-se cap amunt per acabar agafant amb força la teva sina.

Petites contraccions et belluguen les cames, volten els teus peus embogits en cercles. Els bessons es tensen, es relaxen… Tot el teu cos nuu, s’expressa en un va i be confús, que no segueix el ritme del teu respirar alegre.

Com un broll d’aigua fresca. En pedra humida, fluïnt lentament… El teu sexe. Irresistible per l’assedegat muntanyer, que vaga embadalit per les valls de la teva pell. I quin goig beure!
Saciar l’anhel del contacte i veure’t els ulls en blanc, tot bevent dels fluids mes interns i purs del teu ventre. M’aclamen la set de viure. I erecten! La catedral del meu ser més animal. Més lliure i a la vegada, més adepte.

Els teus genolls em cargolen, m’estiren els cabells! Sento meu, el teu desig de no acabar mai, d’aturar el rellotge i en en aquest instant, viure eternament.
Els teus gemecs ressonen en mi, com ho fan cent llamps en la tempesta i m’eriçen la pell. No acaba mai la meva set. No acaba mai el teu crit, que ja s’apaga… Sento que no respires. I obro els ulls, en veure com el broll d’aigua ja és riera, torrent, riu, cascada, presa i desborda en mi, com les riades ho fan a l’abril.

Saciada. Despentinada. Exhausta. Ets encara més bella. L’art de viure jugant amb l’amor i el sexe, com la improvització en un joc d’estratègia. Com la recepta de l’àvia. Com els tambors dels vikings al arribar a noves terres.

Son els meus dits, els que ara et ressegueixen. Cor i index ballen un vals tot saltejant-te de les natges al ventre i en el melic, volten infinitament, en orbita, s’acceleren com ho fan les meves polsasions quan tu et gires, somrius i em beses.

1er Slam Poetry 2019 – Santa Coloma de Farners

Amb els mateixos poemes que a Figueres i un relat dels mateixos molt més relaxat, emotiu i encertat (des del meu punt de vista), repetia el dia 7 d’Abril a Santa Coloma de Farners, juntament amb alguns companys que també estaven a Figueres.

Santa Coloma sempre ha estat com “casa meva”. I tot i conèixer poca gent, em vaig sentir increïblement còmode amb el públic i tots els participants.

Poema recitat primera volta: Riades d’abril.
Riades d’abril és una “oda” al sexe. És tot allò que pots sentir quan aquest no és només físic. Quan aconsegueixes afegir-li aquell ingredient, en el seu punt just. Just perquè no elimini els altres sabors.

Poema recitat segona volta: Blanc.
Segon intent per aquest poema que va expresar molt de mi un any enrrere. L’he volgut repetir per una única raó; Ara el podia recitar de memòria. Podia centrar-me en intentar expresar-lo més que recitar-lo. Volia i podia fer-ho.

El resultat final tancava un cap de setmana increïble, amb una segona victòria. Tot i que la victòria més real en aquests esdeveniments, és la de sentir l’emoció de compartir poesia. Tant per el que la relata, com pel que pot escoltar-la i sentir-la.

Slam poetry Figueres 2019 – Bar de la Cate

Figueres era el primer de dos Slams en el mateix cap de setmana i la meva segona participacio en un Slam Poetry.
Si alguna cosa vaig aprendre a la primera, és que saber-se el poema de memòria és condició obligatória si vols que el seu misatge cali en aquells que l’escolten. I tot i alguns instants (o anys) de bloqueig en blanc durant el seu recital, dignes d’un “tierra tragame”, el resultat va acabar resultant més bo del que m’esperava!

Poema recitat primera volta: Riades d’abril.
Riades d’abril és una “oda” al sexe. És tot allò que pots sentir quan aquest no és només físic. Quan aconsegueixes afegir-li aquell ingredient, en el seu punt just. Just perquè no elimini els altres sabors.

Poema recitat segona volta: Blanc.
Segon intent per aquest poema que va expresar molt de mi un any enrrere. L’he volgut repetir per una única raó; Ara el podia recitar de memòria. Podia centrar-me en intentar expresar-lo més que recitar-lo. Volia i podia fer-ho.

El resultat final, sorprententment per mi, va resultar ser la victòria! Moltes gràcies a tots per fer-ho possible.