Proveïr

La vida proveeix. No quan ho necessites. Abans. O després.
No com agradaria. Com millor anirà.
No en la quantitat justa, sinó en la necessària.

Jo necessitava ser estimat. Abraçar un cos nuu.
Sentir el contacte d’algú; sempre al meu costat.
I va haver-hi un primer amor per mi. I em vaig sentir estimat. Pensava que volia ser estimat. Però resulta que el que buscava era estimar. Vaig aprendre a fer-ho. Equivocant-me.
El primer amor es presentà com a futur. Tot amb ell. Per sempre. Però el temps em va ensenyar que només era el principi. Tots els inicis són intensos i irrepetibles. Només hi ha un inici per cada cosa.
Trobo sa i bo, saber i respectar quin és el meu inici.

Però no només hi ha l’amor. La vida proveeix en tot.
Al pati de casa hi ha un arbre enorme. A l’estiu les seves fulles ens donen ombra i frescor. A la tardor aquestes cauen i l’arbre s’asseca. Amb les fulles i els branquillons, que cauen progressivament, encenem els focs que ens escalfen a l’hivern.
L’arbre viu. L’arbre proveeix. Proveir és viure.

A les altes muntanyes, on els camins són llargs, és fàcil perdre el nord. Cada pocs quilòmetres, trobem pedres aplegades que indiquen que anem en la bona direcció. La pedra ens ho indica. Però la pedra no és viva. O això ens ensenyen a l’escola… Matèria inerta en diuen. La pedra ens proveeix informació, igual que l’arbre ombra.
És fàcil pensar que la pedra no ens proveirà si no la col·loquem al lloc correcte. Els branquillons de l’arbre tampoc s’encendran amb aigua. L’amor, no serà res si no estimem.

Tot allò que veiem i sentim són ingredients. Tot proveeix i tots proveïm. Si ens passem amb la sal, el plat quedarà massa salat. Però per qui? Hi ha tants gustos com llengües al món. La resposta és simple, per tu.

Hi ha qui veu el cafè amb 2 sucres. Qui ho fa amb 1. Qui no n’hi posa i… fins i tot, qui no veu cafè!

Entenem que cadascú es pugui prendre el cafè a la seva manera, segons els seus gustos. Però sovint, rebutgem, critiquem, ens enfadem amb els gustos d’altres. Gustos polítics, religiosos, amorosos, sexuals…

I quan ho fem, l’error és simple. Estem cuinant amb els ingredients dels gustos d’un altre. I clar, el sabor no ens agrada. I de qui és la culpa? Qui ha posat l’ingredient al nostre plat? Qui ho ha permès?
La resposta, de nou, un mateix.
L’altre té la mateixa culpa que tu. La de tenir gustos propis.

Malgrat això, hi ha qui enganya. Qui menteix. O simplement, la vida ve un dia… i t’omple el plat de picant en quantitats insuportables.

Aquest dia, sempre recordo que la vida; Viure; Proveeix. I l’únic que he hagut d’aprendre, és a identificar QUI ha afegit l’ingredient.

Si he estat jo, aprendré, renovaré i confirmaré els meus gustos i no culparé a ningú.

Si no he estat jo, miraré el plat, obriré el rentaplats i esperaré, dolorosament, a què aquest acabi. Abans de calmar la gana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.