Vientos de libertad

Hoja que abandonas, haciéndote mayor,
el que siempre fue tu hogar.
Nutriéndote del sol creciste y al viento,
entregas tus logros y tu ser.
Para cubrir ahora que se acerca el invierno,
los bajos del bosque que te crió.

Vuelas! Quizá siempre lo soñaste…
Envidiaste las mariposas aleteando en primavera,
reposando sobre tus hombros.
Consumiendo esa libertad que anhelabas…
pero tus raíces, te negaban.

O te preparaban.

Hoy te soltaron. Y el viento decide ahora tu destino.
Nunca fuiste libre de elegir.
¿O si?
Dependerá de si el viento envolvente
es para ti sumisión, o libertad.

Ojala te sientas libre. En tu vuelo.
En todos tus vuelos.
Como el hijo que un día fui…
hasta que el viento se me llevo.
Junto la sonrisa de mis padres,
que me dejaron ir.

Puedo

Pude ser todo
y decidí desaparecer.
Podría haber sido el primero
y elegí no ser.

Pude arrepentirme
y elegí seguir.
Pude buscarte
y elegí perderme.
Pude olvidarte
y elegí escribir.

Pude amarte
y me equivoque.
Pude mentirte
y elegí dañarte, sin querer.

Pude aguantar
y me retire.
Pude ceder
y jamas regrese.
Pude despotricar
y elegí defender.
Pude llorar
y lloré.

Pude ser yo
y elegí ser para ti.
Pude cambiar
y elegí soledad.
Pude volver
y elegí avanzar.

Puedo y pude arrepentirme.
¿Pero de que serviría?
Ser lo que no elegiste.
Negar lo que soy
corregirme;
No dejarme ser.

Salva Soler – Superheroi

La lletra, la profunditat, el so que ho acompaña tot… El conjunt d’aquests i molts altres elements, converteixen aquest gran poema cantat de Salva Soler en una gran bafarada d’aire fresc, al fons del més profund dels oceans.

Només cal saber que el meu silenci, també és amor.

Dia 16

No existeix un nom encara per l’instant de dos germans petits, construint entre baralles i somriures la relació més forta que existirà mai.
Avui l’he vista. I l’hi he posat nom: Rundhalà

Dia 15

Després de pocs dies a la muntanya, miro el bosc de lluny. No puc veure només arbres. Veig la bellesa del que seria un sol pas sota cada un d’ells. I és immens.

Torrents

En els llibres que escriuria tu, hi ets.
Pedra del sender. Fulla marró que fas fullam
on s’amagen les serps, que vigilo. Prudent.

A cada passa escriuria, allò que sento.
Com la gota d’aigua al torrent
que mai tornarà a veure el mateix.
A cada passa un llibre nou, diferent.
Ho puc sentir. Ho sento.

Els pals colpegen les roques, una vegada.
I mai més.
Mai més en aquell indret.
“Mai més” és el grial que ho converteix tot
en únic. I allò únic, sempre és bell.

Sense presses en la pendent. Suaument al plà.
Visc una vida a cada pas,
que acaba i neix de nou
al següent.

Caminar en el present.
Com un dilluns, direcció a la feina.
Com un dijous al futbolin.
Com un dia qualsevol a qualdevol indret.

Llibertat. Això és el que tu ets.
I seràs sempre, si vols ser.
Lliure. I res més…