Castel of mistakes

We will build castles of dreams
until the moon has disappeared
and our union scream destroys it all.

Instead of building it again,
we will start destroying love,
only for a joke,
from who is gone.

You nevermind
You do not understand
We only want to clear it all.

Because tomorrow…
Maybe we do not get at all.
Or everything we want.

My most will be.
Stay with you and if you want it,
you can stay with me.
More than tonight. More than my live.
More than me.

Making it going wrong again!
Consciently. Voluntarily.

Like all things will always be.

Gaia & Helena

Ella es perdia. Pertorbava la seva son nit i dia. De genolls implorava prou, amb un somriure.

L’Helena adorava aquell gest. Tan real, tan tenebrós i… a la vegada tan tendre.

Despullaren la lluna aquell vespre. I quedà, com la resta d’estrelles, vistes en un cel que aclucava els ulls, apretant-se les parpelles; Intermitentment.

Gaia descendia lentament… a la vall dels seus genolls; Riallera i tensa; Conscient, que en les valls hi havia més vida que als cims erectes, d’on provenien els intensos batecs del món. L’únic on ara volia viure i desfer-se, com la pizza al forn.

Forn d’hormones a altes pressions i cingleres on retrunyen trons de tempestes elèctriques i tempestats majors. Sexe d’excés generant èxtasi en pells, ja extasiades de plaer!

I son.

Són gotes amb somnis de paper, d’un dia plujós.

Ulls del món

Vivim en els ulls del món.
De nit la lluna, de dia el sol.
La pupil·la es dilata i es fa de dia;
s’enfosqueix quan dorm.

En el mar la còrnia que s’allunya.
Una reserva de llàgrimes pel dol.
Un ecosistema que manté,
els seus ulls vius i bons.

I si en els teus, ulls, nasqués el món?
Que dins seu, d’altres ulls
fessin l’amor i més ulls…
Més mons. Més ulls. Sexe. Ulls.
Més mons…

I si vivim, ignorants, tan tranquils…
en un bucle infinit d’amor?
Un forat negre que només ens duria,
allà mateix on som.

Però i si… I si…
I si algun dia,
s’apaguen els primers ulls?
Foscor. Blau fosc.

Hi hagué doncs un dia. Un només.
En què uns ulls veieren al cel,
la veritat de tot.
La mateixa que ara es mostra
en un to blavós.

Res és com sembla

Somriu, l’arc de la lluna en la nit
d’eclipsi. Diu,
que el bon niu és el de branquillons
d’ara.
I en l’aire que els mou
respires sense ser-hi i respiro jo,
més tard, de la mateixa ventada.

S’apaga… el seu reflex en l’aigua
del mar, el tapa. La nostra ombra
que d’aquí a on ets, s’allarga.
Imponent.

I que bell, l’espectacle d’apagar el sol
de la nit i adonar-se; El munt de llums
que decoren els teus ulls. Quan
faltes.

Res és com sembla.
Només, és com és.

Malgrat el que els ulls t’ensenyen.

Sa vividor

Naixo on els rius abandonen
les lleres i roques,
saltant, al blanc de l’aire
colorant els raigs de sol.

Creixo en la roca verge
del muntanyós paratge;
esvelt observant
el desastrós regalim
de massa passes
buides de valors
i respecte.

Em reprodueixo allà
on les carícies del vent
m’agraden i veig,
que puc ser arbre.
En boscada profunda
sempre junta i afable,
malgrat sia el primer.

Moro a les estrelles.
En l’albada i sé,
quan n’és de bell ser.
I deixar-ho. En el silenci
d’un tro llunyà,
apropant-se,
si així ho volgué.

Nada por hacer

Soy las palabras que digo
el escribir de los versos
que acuden a ti por el aire
como lo hacen las ondas de un “Te quiero”.

Insensible e incomprensible
aceptarlo todo me convertió
en un ser inerte y echo de menos,
el latir compulsivo de dos ojos
mirándose demasiado cerca
para evitar el beso.

Ya no busco, encuentro el instante
como el barco de Floqui, sin timón
ni remos.
Al basto mar del presente,
me entregue.
Aunque no creo poseer
el conocimiento básico de vivir,
amo igual que ayer
escondido entre los vientos de abril.

Las horas vuelan y los minutos pesan
en los caminos del sentir.
Doloroso porvenir, ajeno al miedo,
al saber que por ti lo daría todo
aunque el todo sea nada y nada
fuese, lo que ya estoy haciendo.

Pescador de penes

Purga el pecador de culpes d’altres
a la llum d’una lluna i l’amor,
que en ell reflexa la seua ombra
del que realment és; I som.

Pregoner dels somriures i les penes,
al mateix nivell, la mateixa cura: El petó.
Ni d’ella ni d’ell, n’ha de néixer.
D’on n’és doncs, el perdó?

Rebel, tanca els ulls i espera,
pacient, la raó.
Que n’arribarà de llunyanes terres!
Tanta com vulgui escoltar, son cor.

I ara els obre. Els ulls. De debò.
Qui regne realment les seves venes?
No n’és la sang, la seva princesa!
N’és ell. Bell. L’únic gestor.

Veié el somriure en les estrelles.
I si ho fos, ell, l’únic senyor?
Que seguiren els rius on volgueren,
sense saber-s’ho, a la mort.

Ferfexte

Sap què vol, però perenne;
d’emoció postrada
a l’ample cel on el sol
brilla i agosarat, és prendre.

Va com va, repeteix l’honor;
Faltat de raó i raons…
Tan sols és por d’acceptar
un no sever, d’ulls tendres.

Sap què vol, però voler…
és tot allò que barrina i remou
el vent de l’ara; temorós.
Que de voler tot, res és massa…
I tot, és perdre.

Casum l’ou…

On aprengué… a destorbar-se
en nits que serien d’agost
i viures en riures de tardor.

La malaltia d’esdevenir-se:
Ferfexte. Sols per jo.

Racionalidad obsoleta

Que no. Que nunca, es demasiado tiempo
para fundirme en el calor de un abrazo,
a la luz de las luciérnagas
del previsto desempeño.

Que me dejaste helado en el desierto
de los desencuentros, voluntarios
de destruir por vicio todo lo bueno.

Vivir. Lejos de ti, racionalidad.
Prosternada libertad a los pies
del supuestísmo, egoísmo, encubierto.

No pido más. Cojo. Y no escojo sin más…
Solo aquello a vistas de que dejará
voltearse por mis tumultuosos dedos.
Deseoso de entregarse y… escapar.

Salvaje zanja de batalla carnal,
semilla de los sentimientos.
Indicador de la irracionalidad.