Res és com sembla

Somriu, l’arc de la lluna en la nit
d’eclipsi. Diu,
que el bon niu és el de branquillons
d’ara.
I en l’aire que els mou
respires sense ser-hi i respiro jo,
més tard, de la mateixa ventada.

S’apaga… el seu reflex en l’aigua
del mar, el tapa. La nostra ombra
que d’aquí a on ets, s’allarga.
Imponent.

I que bell, l’espectacle d’apagar el sol
de la nit i adonar-se; El munt de llums
que decoren els teus ulls. Quan
faltes.

Res és com sembla.
Només, és com és.

Malgrat el que els ulls t’ensenyen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.