Ulls del món

Vivim en els ulls del món.
De nit la lluna, de dia el sol.
La pupil·la es dilata i es fa de dia;
s’enfosqueix quan dorm.

En el mar la còrnia que s’allunya.
Una reserva de llàgrimes pel dol.
Un ecosistema que manté,
els seus ulls vius i bons.

I si en els teus, ulls, nasqués el món?
Que dins seu, d’altres ulls
fessin l’amor i més ulls…
Més mons. Més ulls. Sexe. Ulls.
Més mons…

I si vivim, ignorants, tan tranquils…
en un bucle infinit d’amor?
Un forat negre que només ens duria,
allà mateix on som.

Però i si… I si…
I si algun dia,
s’apaguen els primers ulls?
Foscor. Blau fosc.

Hi hagué doncs un dia. Un només.
En què uns ulls veieren al cel,
la veritat de tot.
La mateixa que ara es mostra
en un to blavós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.