No t’estimo. Sóc.

Sóc testimoni del silenci que desprèn
la teua esquena al vent,
allunyant-se a un futur incert.
I el meu, que de desig s’ha descobert,
fluctua ja com branques d’un gran arbre
en acabar l’hivern…

T’escriuria t’estimo; Però no.
No acceptaria que allò
que només sento jo,
quedes escrit en una sola paraula;
Que només coneix qui la llegeix…
i l’etiqueta de l’amor restes penjada.
Doncs no és la paraula,
sóc jo.

Voldria dir-te que sóc esclau
de tots els llavis que mosseguen…
la passió. De cent gèneres i colors.
I en els teus, em sento lliure.
Com l’ocell sobrevolant per plaer
la furiosa tempesta d’Agost,
aguaitant en les teves pells,
el verd de les primaveres que,
no són més belles que els grocs d’estiu
o el blanc dels teus llençols.

Fent-me gran, sol, descobreixo
el sexe, la diversió i el torrent
d’emocions arrossegant-me a
allò que podria ser per sempre.
I no. Sempre nado a la llera.

Als ulls s’hi pot veure tot.
Als teus, hi veig l’ara i aquella sensació
d’estar on l’univers no s’espera;
Escrivint el que vull ser,
no el que la lògica indica que sóc.

Com expressar allò que
no s’escriu i suportar…
el dolor del dubte, incoherent,
d’aquell que no ho entén…

Que no imagina el volum
i menys, el pes de tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.