Sabandijas

Soy el verso atragantado
en los labios del poeta;
La mañana que nazca
de los sueños de antaño.

Soy la paz del relámpago
anunciando la tormenta;
Los rayos de la revuelta
que no entiende el fracaso.

Soy el espacio entre…
los labios de Laura y Nuria.
La puerta abierta,
al calido blanco de mi mente.

Soy el libro que se abre
con la cubierta, leyendose: Presente;
Que de tras veintisiete lecturas
aun sigo aprendiendo algo diferente.

Somos!
La responsabilidad de los actos.
La verdad de los labios.
El perdón que nos nace.

Las lágrimas que se esconden.
Las risas y orgasmos
que nos enamoraron;

Una vez.

Somos el silencio;
que nos mantiene amantes.

Somos el grito;
que nos mantiene libres.

Somos la paz del día;
provocando a la calma
entre las sabanas;

Somos sabandijas
escurriéndose…
a los salvajes compromisos
de la sociedad globalizada.

El libre albedrío;
de las sabandijas.

Cent daines

Quan et trobes entre canonades de desinformació constant. Sents la ràbia estrènyer les dents i la tensió aclaparar-se del teu voltant.

Allò al que dedicares tant de temps… que t’oferia l’aire on respirar i arbres. Fulles de tardor, on t’observaves consumir-te lentament.

Encara hi són. Però es mouen entre els freds vents d’una veritat que corroeix. No cap pas tota l’aigua de la font en les teves mans. Ni tan sols dins teu.

T’equivocares de nou! O potser no.
Li ho cridaries fort al cel! Tot i saber, que la resposta serien millars d’estels apareixent en la foscor.

Potser l’equivocació era observar-se. Esdevenir jutge dels teus actes. Receptor del teu perdó. Mirall de la teva imatge. Silencis per la teva sordera i la por.

Por de perdre’t en trobar-te; Addicte a un present pervers i a la veritat del rellotge més vell. Que mai es para quan tu hi ets.

Però s’atura sempre que marxes.

18 reflexions del 18Oct.

Sols és la ràbia el que veus. No el perquè.

El foc que veus és molt més suau que el que senten aquells que l’encenen.

La fruita de l’arbre de l’ignorància, sempre serà crua i verinosa.

La tecnologia de la informació està més evolucionada que la nostra capacitat per gestionar-la. I això és perillós.

La política és una obra de teatre on tu i jo sempre observarem com a públic. Ens faran pagar l’entrada i la construcció del teatre. A sobre, accedir al backstage sempre estarà prohibit.

Quan miris la TV, recorda que tan sols veus allà on la càmera enfoca. I no ets tu qui controla l’enfocament.

Tots som persones. La policia que creuries bona, o és feixista o és un robot.

A la llei l’hi manquen lleis per canviar-la. Perquè serà?

Quan parles i no t’escolten, tens dues opcions. O crides o preguntes. Avui a Catalunya, les dues són il·legals.

Aprenem de la història a una velocitat molt inferior a la que la construïm.

Procurar entendre-ho tot és tan complex com encertar l’impacte d’un llamp. Pots tenir una idea acurada, però no deixarà mai de ser una aposta.

La distància entre la policia i qualsevol ideologia hauria de ser superior a la de la terra amb mart.
Malgrat tot, existeixen consellers d’interior.

Des d’haver nascut, no he vist res canviar mai a gran escala sense violència. La por i el caos potencien més canvis que les urnes.

No jutgis un peix per la seva habilitat d’enfilar arbres. És exactament el que fem en dipositar un vot en una urna durant les eleccions.

Aquells qui usen la violència són els que ja han perdut la batalla interior. L’animal ataca. La persona respecta i es defensa.

Massa sovint oblidem el poder de repetir o escoltar una vegada i un altre, la mateixa paraula.

En temps de revolta, l’amor brilla sempre amb un color molt més clar.

Tothom té raó i raons. Però sembla que un judici, en té més que 2 milions de persones. Em sembla bé, però el número hauria de servir per demanar una segona opinió.

Revolta

Escolta’m bé vailet,
aguaita la soga com brota:
en llavors d’ortiga.

Com del blat;
nasqué un dia el combat
que encara avui t’esquitxa
de sang i reixes.
Colorit d’injustícia;

Ara diguem: Que sents?
Potser el fluir d’un indecent somriure;
O l’odi mateix. Mostrant més poder…
que les mans de tot un poble
en lluita. Tot i que no el te.

Escolta’m bé vailet!
No és pas aquesta la teva lluita!
Malgrat batallar-hi
en veure’t en ella.

La lluita neix on la sang et batega.
Amb força. Amb virulència.
Bombeja; Va i torna.
I tu, només tu!
Decideixes on vas i en què
ho transformes.

De cos present. Silenci de sentència.
Que per no dir res;
Explicarà als qui l’escoltin;
que l’odi que busquen
també ha estat sentenciat.
Com la seva vergonya.

Que s’atemoreixin en escoltar
el teu silenci; La teva força.
El teu somriure.
El teu crit d’independència.

No per fronteres, pobles ni doblers.
Tampoc per les manques de respecte,
llibertat o els constants abusos de poder.

Independència. Per un mateix.
Que ja no has pas de dependre!
I que entenguin d’una vegada per totes:
No és la seva ni la nostra revolta.
És la teva. I de ningú més.

S’escolta en la cassola de l’àvia a la finestra,
entre el fum negre,
d’allò que cremen la filla i la neta.

Barricades en so major, de bona orquestra.
Defensen el poble de la por
sembrant dèbils però bones
llavors de resistència.
I malgrat tot… sols en diran: Violència.

Potser no saben que en lloc d’això,
tots voldríem encendre el foc fent-nos l’amor.

Veuran si cal, com ho fem en la trinxera. Defensant el lloc. Condemnant la violència.