Cent daines

Quan et trobes entre canonades de desinformació constant. Sents la ràbia estrènyer les dents i la tensió aclaparar-se del teu voltant.

Allò al que dedicares tant de temps… que t’oferia l’aire on respirar i arbres. Fulles de tardor, on t’observaves consumir-te lentament.

Encara hi són. Però es mouen entre els freds vents d’una veritat que corroeix. No cap pas tota l’aigua de la font en les teves mans. Ni tan sols dins teu.

T’equivocares de nou! O potser no.
Li ho cridaries fort al cel! Tot i saber, que la resposta serien millars d’estels apareixent en la foscor.

Potser l’equivocació era observar-se. Esdevenir jutge dels teus actes. Receptor del teu perdó. Mirall de la teva imatge. Silencis per la teva sordera i la por.

Por de perdre’t en trobar-te; Addicte a un present pervers i a la veritat del rellotge més vell. Que mai es para quan tu hi ets.

Però s’atura sempre que marxes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.