Diuen i dic

Diuen que respira;
Ho inspira i expira tot.
El dolor. L’amor. La ràbia. L’alegria.
Diuen que viu en pau,
perdut en els silencis d’un segon.

Sempre expulsa el dolor
i el feliciten per afortunat.
Inaccessible, diuen;
quan sospira els amors.
Sap curar-se expulsant la ràbia
i el titllen de boig!
Per desprendre’s a la vegada dels somriures.

No parlen, no s’adonen…
Que també ho inspira tot;
Sia el que sia.

Diuen i jutgen… Jutgen!
Aquells mateixos que s’afoguen
en els dolors del present;
S’ennueguen! Sense saber que fer-ne
de les bafarades d’amor;
Els mateixos que sempre foren…
Devots de l’alegria i la ràbia.
Fidels al seu entorn.
Esclaus! D’aquells que el controlen.
Digueu-ne Android, IOS o televisió.

Diuen i dic, jo;
Que no sóc millor ni pitjor que els altres;
Que puc i vull ser únic als meus ulls.
Que vull seguir somrient a les meves llàgrimes.
Que en les depressions vull seguir sentint-me sol.

Que creixo uns centímetres quan m’abraces.
Que ploro sempre que marxes,
malgrat somriure en veure’t lliure al teu vol.

Perquè només qui es sent lliure
podrà estimar-me com voldria jo;
I podré estimar, sospirant-lo
o sospirant-la;

Segur d’expirar-la; o expirar-lo de nou
sempre que els llavis
cultivin aquells somriures;
Que donen sentit a l’amor.
A la vida i a la mort.

Només

Dormen les hores i els minuts…
Els segons es planten rebels,
de ser l’única de les broques
que encara dona corda al temps.

Ja no floreixen les presses,
ni les notes als dies encerclats
de color vermell.
Al calendari; Ja no s’hi veu res
que mostri futur o present…

Ara que encara tot és incert
fins i tot el temps;
L’aire que expires i al moment,
inspiro jo; és l’únic que importa.
Fins a ofegar-nos o sobreviure,
una nit més.

Als nusos cada vegada més tensos
d’aquest silenci.

A la veritat que ho és,
només perquè ho hauria de ser.

A la música que tan sols s’escolta
quan les notes ballen prop teu.

La mar oberta

Trenquen les ones als pilars de tot allò que vull ser. Esclaten en millars d’esculls d’opinió que tan sols col·lisionen, s’enlairen i s’uneixen un cop més.

Jo, en una inestable canoa… les observo pacient.
Les peces del pilar, no les ones.
I una corda, que em sosté a elles.
I un ganivet.

Jo el que vull és ser canoa!
Crido; al moment que
s’afluixa la corda i se m’enduen els corrents.
I s’ensorren… a poc a poc, abandonats,
aquells somnis que m’immobilitzaren tant de temps.

Ara tan sols sóc canoa…
I respiro alegre, en sentir-me ser
d’una vegada per totes;
Jo mateix.

Vientos fríos

Llegaron los vientos
de tus recuerdos
sobrevolando
las primeras nieves
del invierno.

Sobrevuelan los montes
jugueteando con las arestas
de las cimas mas altas
y los cuervos; ansiosos
le aguardan
batiendo las alas
al vuelo.

Se oyen;
Las graves voces de sus
fricciones en los estrechos;
Y el eco. Que cuando están,
no devuelve mis llamadas;
Aclamando verles. O olvidarles.

Hoy os observo, implacable.
Con la severidad del que
no tiene mas preguntas.
Seguro de querer estar allí.
Observandoles. En silencio.

Como se observa al miedo,
justo antes de enfrentarte a el.

O al pasado;
Cuando ya es demasiado tarde.

Tu obra de arte

La brisa de las hojas de hierva
de Walt Wihtman.
El apoderamiento de Adolfo Bécquer,
reconstruyendo el romanticismo.

Podrían ser, versos escritos
para devolverle el sabor a tus labios;
Aun inertes, insensibles al abuso
de tu consumismo. Tu egoísmo.
Tus sin querer, reflejados al cielo
del inconformismo.

Como dijiste ayer: Ya no sirvo.
La verdad de tu preciado ser
yace bajo las estrellas, contigo.
En ataduras de cáñamo,
que te fumaste,
sin saber porqué.

Dime que hay de malo
en perecer; si ya no existes.
Que hay de malo
en existir; si ya pereciste.

Levanta la piel que cubre tus golpes,
este amanecer.
Deja que cure; La viva imagen de tus
errores.

Deja que fluya,
el amor.
Acercandote a su horizonte
sin querer alcanzarlo nunca.
Dejando que te atrape el.

Que su brillo nunca deslumbra
el plácido vuelo de tu libertad.
Planeando en la oscuridad
de tu inconsciencia.

Inocente y bella
obra de arte;

La de tu existencia.

Somnis de tardor

Com gota d’aigua d’una font
brolladora sempre que plou;
Avui goteja encara…
malgrat la sequera.

Em dóna forces
ara que ja no som;
Contar els dies que passen
les teves olors als meus llençols.

Com s’abraça el suavitzant de casa,
tanco els ulls essent;
Aquella càlida tardor i l’aire roent.
El benestar d’una festa major.

Aprengué. Que no ho som tot sempre.
Que no jugar tampoc és tan mala opció.
No sempre cal ser-ho tot. Ni perenne;
de no voler ser allà on som.

L’aire es passeja alegre i el sol ja es pon.
Avui que et volia veure…
el vent m’ha dut als teus llençols.

En sortir-ne,
tan sols voldria saber on dormen…
els teus somnis de tardor.