La mar oberta

Trenquen les ones als pilars de tot allò que vull ser. Esclaten en millars d’esculls d’opinió que tan sols col·lisionen, s’enlairen i s’uneixen un cop més.

Jo, en una inestable canoa… les observo pacient.
Les peces del pilar, no les ones.
I una corda, que em sosté a elles.
I un ganivet.

Jo el que vull és ser canoa!
Crido; al moment que
s’afluixa la corda i se m’enduen els corrents.
I s’ensorren… a poc a poc, abandonats,
aquells somnis que m’immobilitzaren tant de temps.

Ara tan sols sóc canoa…
I respiro alegre, en sentir-me ser
d’una vegada per totes;
Jo mateix.

avatar