Diuen i dic

Diuen que respira;
Ho inspira i expira tot.
El dolor. L’amor. La ràbia. L’alegria.
Diuen que viu en pau,
perdut en els silencis d’un segon.

Sempre expulsa el dolor
i el feliciten per afortunat.
Inaccessible, diuen;
quan sospira els amors.
Sap curar-se expulsant la ràbia
i el titllen de boig!
Per desprendre’s a la vegada dels somriures.

No parlen, no s’adonen…
Que també ho inspira tot;
Sia el que sia.

Diuen i jutgen… Jutgen!
Aquells mateixos que s’afoguen
en els dolors del present;
S’ennueguen! Sense saber que fer-ne
de les bafarades d’amor;
Els mateixos que sempre foren…
Devots de l’alegria i la ràbia.
Fidels al seu entorn.
Esclaus! D’aquells que el controlen.
Digueu-ne Android, IOS o televisió.

Diuen i dic, jo;
Que no sóc millor ni pitjor que els altres;
Que puc i vull ser únic als meus ulls.
Que vull seguir somrient a les meves llàgrimes.
Que en les depressions vull seguir sentint-me sol.

Que creixo uns centímetres quan m’abraces.
Que ploro sempre que marxes,
malgrat somriure en veure’t lliure al teu vol.

Perquè només qui es sent lliure
podrà estimar-me com voldria jo;
I podré estimar, sospirant-lo
o sospirant-la;

Segur d’expirar-la; o expirar-lo de nou
sempre que els llavis
cultivin aquells somriures;
Que donen sentit a l’amor.
A la vida i a la mort.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.