Ànims

Sóc més fill de la societat, que dels meus pares.
Pedreta d’un engranatge on de tant en tant,
s’observa l’or brillar; Només pel qui l’ambiciona.

Educat pel subsidi, mai pogué mirar més enllà.
I què hi haurà, rere la tela del judici?
Uns metres abans, on es bifurca el bé i el mal…
Podria ser allò el que realment importa!
Doncs estaria molt ben amagat.

Em calgueren normes i obeir,
per seguir respirant l’oxigen que diuen ser,
lliure. Però no pas aquí. En general… enlloc.
I no veig lloc encara,
on poder inspirar un aire lliure d’acords i subsistir,
de la mateixa forma.

És la por, l’única responsable de la norma.

Com viuré en pau,
quan el més natural de viure ja no és menjar,
reproduir-se o mantenir-se sa…
On trobaré ara, impol·luta,
la nova essència moderna de l’ésser humà?
Al YouTube?
Sortiria a compte, oblidar-se d’ella.

Perquè són els mateixos
que m’inculcaren la por a morir,
els que em fan pagar cada mes
per poder evitar-la quan arribi,
la mort.
I si no ho pogués abonar, tranquil!
Al final, algú sempre paga.

Quan em donarà,
la mateixa comunitat que me la prengué d’infant,
una llibertat sincera on escollir ser:

* Matrimoni entre múltiples persones;
* El meu gènere.
* Jutgessa del meu ventre;
* Determinant de la meva anihilació.
* Mereixedor del meu respecte, sobre el teu judici.

Mai. Seria actuar contra el sistema.
Incoherent. Incorrecte.
Ara entenc que l’única errada aquí,
és l’automàtica integració a la doctrina.

Ara ja només em queda el camí
de revelar-me sense tenir;
Ni puta idea de contra qui,
ignorant amb quina meta.

Sens dubte,
resultarà molt més senzill obeir…
una cega i puta, jugada mestra.
La que m’estripà en néixer
la condició d’animal, meva.
I m’identifica, amb no sé encara que.

Per descomptat,
ja no hi haurà camí marcat
per qui vulgui, entre les bardisses,
retrobar-se amb la llibertat.

Doncs per mi deixa de ser camí,
aquell que tingui barreres
fins i tot als costats.

Teva

Volen lluny, els somnis que imagines
i materialitzes amb els ulls.
Volen lliures.
Un lliure albir d’esdevenir-se;
les dolces i fresques carícies d’avui.

M’agraden.
M’encenen les eròtiques espurnes
que desprens en despullar-te.
En la nit.
Els dies que gastes en visitar-me,
són aire pel difunt desig
d’acariciar-te, com si fossis per mi;
teva.

Perfil de Tinder

Actores:
– M: Mano.
– C: Corazón
– P: Polla.

Diálogo:

M – Vale… vamos a crear el perfil. Descripción:

[ Chico 27 viviendo en campo busca… ]

M – Hey, ¿que buscamos?
P – Echar un polvo.
C – A ver… no puedes poner eso!
P – ¿Porque no? ¿No dijimos sinceridad?
C – Si.. Pero parecerá que solo queremos eso! Y yo quiero más…
P – Echar un trío.
C – Vete a la mierda.
M – ¿Y si ponemos: “Soy de los que se queda a dormir”?
C – No cuela ni se entiende.
P – A mi me da igual.
M – Esto va a ser imposible…
C – A ver, polla, ¿no quedamos que lo tuyo no se busca? ¿Que era una reacción de lo mio?
M – Eso es cierto.
P – ¿Entonces que pinto yo aquí?
M – Yo que se… el que escribe, que o no se entera o no se lo cree…
C – Ya lo se! Ponemos: “Busca relación estable y feroz”.
M – No. Estoy hasta la polla de tus dramatismos.
P – ¿Alguien me llama?
M – La verdad es que no estamos mal ahora. ¿No buscamos nada verdad?
P – No, yo contigo voy tirando.
C – Hombre… tranquilos estamos, eso es cierto.
M – Hecho pues:

Un dia vaig llegir quelcom similar a permetet sentir el que sigui per qui sigui. I aquí estem!

Mariner

Barquetes de cent colors s’acosten als teus llençols. Fulles perennes en l’hivern les saluden, entre tremolors. Repiquen les dents i s’escolta, una càlida banda sonora de benvinguda.

Capitans i mariners d’aigua dolça es llancen com banderes a proa. Són bells estols d’orenetes i cors contents; En fan primaveres dels raigs de sol que t’il·luminen, les costes abruptes i salvatges del peu.

Matinen les pedres, que són ungles, per rebre-les com aigües fresques en la set d’un ventre. Les llavors d’un millar de flors floreixen en la neu; Que desfàs lentament… mentre s’ericen al vent; camps de fonollada groga, corbs negres, roselles vermelles i cordes d’arpa. Entre els teus pèls.

Ni tan sols l’orgasme, s’acosta a la immensitat d’aguaitar-te… en acabar la valerosa grimpada als teus genolls. Que són Montserrat. Que són l’alta cima. Un còmode terrat on observar, des de l’avantguarda, la brillant vall que il·lumina el teu somriure.

S’observen boscades profundes; planures de pastura i brollar de rius i rieres. Ara que fons les neus. T’escalfes de tu mateix i ni t’adones, d’uns dits mariners que et ressegueixen en un traçat perfecte.

I de sobte, tremola el terra! Trontolla tot l’ecosistema en adonar-se d’ells. L’inestable ventre batega tela d’un veler en la tempesta. I es veu créixer, entre la boscada, la bella i oportuna serralada del plaer. Que no n’és d’ampla sinó alta; Imponent.

Els dits embogeixen i s’afanyen a enfilar-la; Ella sola crema! Com volcà que de tan ferotge rostre, emana una carícia, pessigolles, abraçades i banys calents.

I aquell moment… en què tot sobresurt a l’atmosfera i s’estreny. S’aturen les tempestes i l’aire dibuixa un desert. Un bell centre en l’huracanat univers. Els ulls es tanquen i la serralada s’aixeca uns centímetres més.
Neix la vida. En algun indret… Una vida alegra de veure’t, anhelosa d’emergir i emergent, com allau en l’aresta o meteorits al cel.

Trontollen les teves cordes entre vocals que voldrien ser consonants alhora que pintes de blanc, l’escuma salada de l’oceà on t’avoques juntament amb tot el que t’envolta.

I un silenci etern, en trobar-se els teus ulls i els meus; Mariners.

Ens allunyen a la mar calmada que és abraçar-te mentre s’enreden les bufandes, en mossegar-te els llavis amb les dents.

Traje grande

Me vino el traje grande, al final.

Antes lo compro, antes me crezco.
Adiviné pronto los complejos enredos
de su tejeduría; Siempre por dentro.
Por fuera, no! Por fuera: puro. Limpio.
Luego “puro”, nunca más fue natural.

Y yo, confuso.

El posesivo me erosiono la piel.
Un oscuro juicio al ego perturbó
ese silencio tan mio;
Que nunca debió dejar de ser,
mi yo mas genuino.

Y yo, inquieto.

Me desequilibró el misterio del amor,
descubrí raudo la razón, en cada beso.
De tanto pararlo
termine confundiendo el tiempo,
olvidandome requerirlo; y requerirmelo.

Y yo, desnudo.

Atenea fue el paisaje, hacia mi nicho.
Olvide su historia. Construí la mía.
Arquitecto en la incertidumbre,
siempre fui mas fiel a la fantasía
que a la lógica.

Yo desnudo, inquieto y confuso.

Y yo, libre.

Llum pròpia

Ballen les paraules com ballen els petons;
Sense ritme, però dolces
d’existir malgrat sia pocs segons.

Es recaragolen entre juguesques i
aposten a la força, en ser pronunciades.
Somriuen els llavis, desitjosos de ser:
petons, en les nits que s’oblidarien
fàcilment d’acabar.

Lentament avancen, els segons més llargs.
Només volen;
formar part d’un abstracte que
transcendeixi a la gran obra de la realitat.

I un estel fugaç! Traça una línia al cel
que serà de veritat, pels que l’observin.
I riguin. Es trinxin de riure a l’adonar-se,
que ni grans obres, ni teatres, ni realitats.

Que tan sols viure ja és una resposta,
als enigmes que ens planteja el mar.
Que va i torna, incansablement.
Recorda una vegada i un altre…
que són aigua; totes les coses.

I mentrestant, tu balles.

Acaricies les paraules que t’envolten
en voltar-te amb les mans… I els petons;
que de tu afloren. Ja no necessiten
uns llavis afins, per fer-se notar.

Una bonica estampa que no vol paraules,
cançons ni tan sols llum, per il·luminar-te.

Que res enamora més,
que un cos celeste brillant amb llum pròpia.

Devastiempo

Hay segundos.
Segundos que son horas enteras.
Horas que pasan, en un segundo.
Prisas contando los minutos y días…
días que parecen, o que podrían
no terminar nunca.

Segundos perpetuándose al sempiterno
en el juego de los niños;
Y en los que inconscientemente,
dejaron de contar los minutos de un instante.

Dame un primer beso, una sonrisa;
Mírame! Con la paz, con la que miras el fuego.
Abrázame. Cuando lo sientas,
y hazlo fuerte que todos tenemos;
un abrazo pendiente.
Además de la tarea de normalizar el gesto.

Seguro que los recuerdas…
Segundos desvaneciéndose en arena
al entrar en un hospital.
O al introducirte en el manantial de un poema
que parece, escrito para ti.

Tansolo es,
la belleza de la destrucción del tiempo.

Atlántida

El canto de la lluvia
resuena armónicamente
al suspiro del viento;
Al fin.
Respuestas y preguntas
firman un acuerdo de paz.
Hoy llega al calido valle de nuestra mente,
la melancólica caricia del silencio.

Abran las puertas!
Cierren las ventanas!
Que las corrientes no sean modas!
Devolved la miel del presente;
a las abejas.
Nos equivocamos otra vez…
buscando paz
en las celdas de un enjambre.

Se presenta el silencio;
Y nos penetra.
Como lo hace el corazón
cuando nos sentimos dentro.
Como lo siente la razón,
al correrse el velo del engaño.

El mar conseguirá al fin cruzar,
los cristales del reloj de arena.
Que le follen al tiempo.

Ya sube la marea.
Que se icen las velas
y agujeren los barcos.
Nos quedamos en el fondo.

Pues no habrá paz, ni silencio;
Siendo Gibraltar por fuera
sin mucha agua de por medio.