Llum pròpia

Ballen les paraules com ballen els petons;
Sense ritme, però dolces
d’existir malgrat sia pocs segons.

Es recaragolen entre juguesques i
aposten a la força, en ser pronunciades.
Somriuen els llavis, desitjosos de ser:
petons, en les nits que s’oblidarien
fàcilment d’acabar.

Lentament avancen, els segons més llargs.
Només volen;
formar part d’un abstracte que
transcendeixi a la gran obra de la realitat.

I un estel fugaç! Traça una línia al cel
que serà de veritat, pels que l’observin.
I riguin. Es trinxin de riure a l’adonar-se,
que ni grans obres, ni teatres, ni realitats.

Que tan sols viure ja és una resposta,
als enigmes que ens planteja el mar.
Que va i torna, incansablement.
Recorda una vegada i un altre…
que són aigua; totes les coses.

I mentrestant, tu balles.

Acaricies les paraules que t’envolten
en voltar-te amb les mans… I els petons;
que de tu afloren. Ja no necessiten
uns llavis afins, per fer-se notar.

Una bonica estampa que no vol paraules,
cançons ni tan sols llum, per il·luminar-te.

Que res enamora més,
que un cos celeste brillant amb llum pròpia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.