Mariner

Barquetes de cent colors s’acosten als teus llençols. Fulles perennes en l’hivern les saluden, entre tremolors. Repiquen les dents i s’escolta, una càlida banda sonora de benvinguda.

Capitans i mariners d’aigua dolça es llancen com banderes a proa. Són bells estols d’orenetes i cors contents; En fan primaveres dels raigs de sol que t’il·luminen, les costes abruptes i salvatges del peu.

Matinen les pedres, que són ungles, per rebre-les com aigües fresques en la set d’un ventre. Les llavors d’un millar de flors floreixen en la neu; Que desfàs lentament… mentre s’ericen al vent; camps de fonollada groga, corbs negres, roselles vermelles i cordes d’arpa. Entre els teus pèls.

Ni tan sols l’orgasme, s’acosta a la immensitat d’aguaitar-te… en acabar la valerosa grimpada als teus genolls. Que són Montserrat. Que són l’alta cima. Un còmode terrat on observar, des de l’avantguarda, la brillant vall que il·lumina el teu somriure.

S’observen boscades profundes; planures de pastura i brollar de rius i rieres. Ara que fons les neus. T’escalfes de tu mateix i ni t’adones, d’uns dits mariners que et ressegueixen en un traçat perfecte.

I de sobte, tremola el terra! Trontolla tot l’ecosistema en adonar-se d’ells. L’inestable ventre batega tela d’un veler en la tempesta. I es veu créixer, entre la boscada, la bella i oportuna serralada del plaer. Que no n’és d’ampla sinó alta; Imponent.

Els dits embogeixen i s’afanyen a enfilar-la; Ella sola crema! Com volcà que de tan ferotge rostre, emana una carícia, pessigolles, abraçades i banys calents.

I aquell moment… en què tot sobresurt a l’atmosfera i s’estreny. S’aturen les tempestes i l’aire dibuixa un desert. Un bell centre en l’huracanat univers. Els ulls es tanquen i la serralada s’aixeca uns centímetres més.
Neix la vida. En algun indret… Una vida alegra de veure’t, anhelosa d’emergir i emergent, com allau en l’aresta o meteorits al cel.

Trontollen les teves cordes entre vocals que voldrien ser consonants alhora que pintes de blanc, l’escuma salada de l’oceà on t’avoques juntament amb tot el que t’envolta.

I un silenci etern, en trobar-se els teus ulls i els meus; Mariners.

Ens allunyen a la mar calmada que és abraçar-te mentre s’enreden les bufandes, en mossegar-te els llavis amb les dents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.