Ànims

Sóc més fill de la societat, que dels meus pares.
Pedreta d’un engranatge on de tant en tant,
s’observa l’or brillar; Només pel qui l’ambiciona.

Educat pel subsidi, mai pogué mirar més enllà.
I què hi haurà, rere la tela del judici?
Uns metres abans, on es bifurca el bé i el mal…
Podria ser allò el que realment importa!
Doncs estaria molt ben amagat.

Em calgueren normes i obeir,
per seguir respirant l’oxigen que diuen ser,
lliure. Però no pas aquí. En general… enlloc.
I no veig lloc encara,
on poder inspirar un aire lliure d’acords i subsistir,
de la mateixa forma.

És la por, l’única responsable de la norma.

Com viuré en pau,
quan el més natural de viure ja no és menjar,
reproduir-se o mantenir-se sa…
On trobaré ara, impol·luta,
la nova essència moderna de l’ésser humà?
Al YouTube?
Sortiria a compte, oblidar-se d’ella.

Perquè són els mateixos
que m’inculcaren la por a morir,
els que em fan pagar cada mes
per poder evitar-la quan arribi,
la mort.
I si no ho pogués abonar, tranquil!
Al final, algú sempre paga.

Quan em donarà,
la mateixa comunitat que me la prengué d’infant,
una llibertat sincera on escollir ser:

* Matrimoni entre múltiples persones;
* El meu gènere.
* Jutgessa del meu ventre;
* Determinant de la meva anihilació.
* Mereixedor del meu respecte, sobre el teu judici.

Mai. Seria actuar contra el sistema.
Incoherent. Incorrecte.
Ara entenc que l’única errada aquí,
és l’automàtica integració a la doctrina.

Ara ja només em queda el camí
de revelar-me sense tenir;
Ni puta idea de contra qui,
ignorant amb quina meta.

Sens dubte,
resultarà molt més senzill obeir…
una cega i puta, jugada mestra.
La que m’estripà en néixer
la condició d’animal, meva.
I m’identifica, amb no sé encara que.

Per descomptat,
ja no hi haurà camí marcat
per qui vulgui, entre les bardisses,
retrobar-se amb la llibertat.

Doncs per mi deixa de ser camí,
aquell que tingui barreres
fins i tot als costats.

avatar