Qui ets?

La simplicitat resideix
en la consciència de saber
l’espai que ocupés. On ets.
Sortir-ne és obrir portes
que no estan davant teu.

La felicitat no resideix; És.
Una elecció pròpia i l’actitud
d’entendre que quelcom “és”.
Ella no es fa preguntes.
Accepta les coses.

Tranquil·litat és el moment
on res importa. Enemiga
de la ment, se la veu sovint
néixer en uns llavis sincers.
És dolça, a l’empassar-la.

Dóna-li 5 segons… a la pregunta,
per molt bé que coneguis la resposta.
Sies conscient; O seràs orgullosa.
Esdevingues orgullosa, si ho vols ser!
Qui més obté, no és aquell que més parla.
És qui més atent escolta.

Jo em pregunto… Joan, qui ets?




Sóc la meva ombra a terra.
L’aire quan circula dins meu.
Sóc tu també, quan m’abraces.

Podria veure’m els ulls tancats
si obrissis els teus, quan em beses.

Sóc tots els segons que el rellotge conta
per molt que cregui que no m’importen.

Sofocos de aire

Me falta el aire y siento confundirse
mi respiración, si me abrazas con arte.
No se que tendrá la Luna, que me atrae.

Pregunté a las mareas, que hacer…
como dejar que la atracción se materializase.
Solo me respondieron…
que debería ser mas grande.

Pero yo ya no quiero ser. Soy. Soy mas grande.
Y ahora me levantan los anocheceres.
Me pierdo entre cuerpos celestes que
al ser antes pequeño, no podían verse.

No es la Luna quien me atrae, son ellos.
Bocas de hablar humilde
que si mienten (y lo hacen) ,
solo es por no querer hacerme daño.

Un manantial de cuerpos que deberían
estar abrazándose en este instante.
Riéndose juntos del presente y burlándose,
del color que eligieron para sus bragas.

Nadie atrae nada i nada atrae a nadie.
Así todo esta atrayéndose,
continuamente.

Tan fácil de entender
como dos labios que al cruzarse,
ya quieren comerse.
Pero no pueden o no deben.

Si lo hicieran…
Sofocos de aire.

Sincer

Et vesteixo de paraules que s’entrebanquen
quan et desvesteixes de seda, la pell.

Tan sols pretenia de passada, trobar-te. I ets.
La màgia que m’enganya una vegada i altre
a buscar-te entre els estels, d’una lluna plena.
Ningú et veu. Només aquells que saben
que hi ets.

M’agrada. La conversa que obres, tanques i els
silencis que, lluny de molestar-te, t’entretenen.

M’encanta ser, l’aliment amb el que contaves
quan no pensaves en què soparé o esmorzarem?
L’aigua que et pugui saciar l’ànima i deixi a la llàgrima
florir, quan arribi el seu moment.

I marxo, dolç de sentir-me ser…
aquell que no arrela ni desapareix.
El llamp en la tempesta. La volva de neu caient.
La carícia que no reclama.

El t’estimo més sincer.

Eliminar

Quizás los ojos al mirar
muestren más de lo que son capaces de ver.

Quizás el miedo…

Los miedos que se puedan ver, no sean más
que reflejos inertes de la mente
en el mar. Que va y viene.

Quizás las heridas…

Los aguijones que rodean siempre la miel de un enjambre…
Quizás él mismo, las cuide.
A las abejas y a su suero de la verdad.
Que pica siempre y todas llevan.

Quizás el ‘quizás’ de todos los ‘Quizases’…
sea simplemente
una excusa para no mostrarse.

Quizás se tendría que cambiar el sentido, a la palabra ‘quizás’.
O eliminarla, directamente.

Tendría que cambiar el sentido, a la palabra.
O eliminarla, directamente.

Tendría que cambiar el sentido,
O eliminarlo, directamente.

Tendría que cambiar,
o eliminar, directamente.

Eliminar, directamente.

Eliminar.

Nit tancada

La nit es tanca una tarda més, d’hivern.
Massa d’hora…
Amb ella, els somnis que la nit passada somiaves i avui tan sols són
més estrelles en la tela que cobreix l’altell
d’aquest gran teatre.

Somnis com l’aventura d’un agosarat somriure
a uns ulls dels quals no tens encara prejudici.
Que ben podria ser tot per sempre, si ho és per tu;
La vida una atrevida aventura.

Però se t’escapen.
Nit rere dia tots els trens del destí.
Juraries que la pantalla de sortides no sincronitza;
Amb el rellotge i els tempos del teu pit.
Si és que et batega encara
alguna cosa més que sang, a les venes.

Però ets forta;
Forta de pedra volcànica! Que de picar-la
encara es motiva més amb l’incendi que podrien provocar
les espurnes que desprens;
en equivocar-te un cop, un altre i un altre i rient!
Rient condemnes el diable a l’infern,
indiferent de si és condemna o benefici.

Que les bombin les hores!
Els somnis de fum que et vengueren.
Els segons que ells sempre conten i ja només són;
fulles caient en la tardor.
I si no bufa el vent;
no estaria pas malament…
que s’aturés tot una estona.

Conseqüències

Desobeeix les normes que escrigueren
aquells que al seu moment cregueren
tenir raó.

No per rebel·lar-te contra l’aire
ni per tenir més raó que d’altres.
Per ensenyar-te que no tens por.

Por que emana d’un fort pretext:
Qui sinó? Plantarà cara al ferotge
rostre, de la desobediència?

Sigues aquella que assenyala, per preguntar.
El que busca la veritat dels altres,
sense comprometre la seva en va.
Però comprometa-la.

L’antifeixista usant la violència
serà tan feixista com aquell al qui colpeja?

Que no et perdin el respecte, les paraules!
Un savi digué una vegada en algun indret…
no pot haver-hi tolerància, per qui no tolera.

Consciència. Pren consciència del context
on construeixes els teus termes.
Context que podria ser diferent, cada vegada.

Que és la violència?
Res més que la incapacitat d’entendre
i la ràbia d’un mateix, acumulada.

No hi ha més batalla que la que ocorre dins teu.
Guanya-la.
Un cop propiciada vés si ho vols i encarat a la resta.

Quants morts en nom de la resta, resten?
Quantes beines vols que et costí, la pau?

Conseqüències.

Ser-ho

Ser… Ser per algú el que no m’espero i volar lluny,
inconscient de si em segueixen.
Ser el delta d’Ebre. L’aigua salada que l’arrasa.
Ser la presa que desborda,
a la llevantada que provoca un ventre.

Ser el segon que s’encalla en el ronroneig d’una bèstia.
L’art de definir-se, tan sols per trobar-se i descobrir
que no encaixes.
Ser la carpa escupin-te a la cara, l’ham amb què la pesques.

Ser l’orquestra d’un teatre, amagada rere les teles.
El valor que aporten aquells als qui no consideres.
Ser la glòria de Nerón; El despertar d’una roma en flames;
La cara fosca i opaca, de l’amor.

Ser la vibració poètica d’una vetlla.
La veritat enfrontant-se a la seva inexistència.
Ser allò que no és, si no ho interpretes.
El plaer en el dolor. La hipocresia en una afirmació.
La son resistir-se a l’erecció, que provoca un somriure.

Ser l’esbroncada de la raó.
El somni d’una llavor tossuda, germinant entre les ortigues.
Ser l’enrenou de la mar en fúria.
El silenci d’una làpida blanca sense nom.
Ser el segon exacte; en què un record s’oblida…

Ser aquella que diu NO i que NO, necessita.
El vendaval que reclama les fulles dels arbres, a la tardor.
Ser l’hivern de les coses sense anhelar-ne primaveres.
Ser-ho tot, sense pretextes ni raons.

Ser tots i cada un dels filtres, que es llancen en aquest instant a terra.
Ser la lluita envers la possessió. L’ètica promiscua del sexe.
Ser el buit que genera, la caiguda lliure de la passió.

Ser els batecs del cor de l’infant en néixer.
La primera bafarada d’aire que expiren uns pulmons.
Ser el mirall trencat de l’anorèxia i el puny sagnant
de la consciència.

Ser el renaixement.
El temps desfent-se lentament en una espelma…
Ser la il·lusió que l’hi resta a un truc descobert i la màgia,
que l’edat condemna.

Jo tan sols vull ser, l’ésser que observa.
El que mira i entén, sense tenir-ne ni puta idea.
Ser i ser i ser i ser…

Com la criatura que entén per primera vegada,
que per ser, només se l’hi demana:
Ser-ho.

En despertar-te, filla

En despertar-te
filla, somriu al sol
que gosi filtrar-se per la finestra.

En despertar-te,
desposseeix allò que vulgui marxar
aprofitant-ne la sortida.

Filla,
escolta els batecs del mirall
en qui t’observes.

En despertar-te,
estigues atenta als encenalls
que envolten la teva presència.

En despertar-te filla,
ordena el silenci
a aquells que t’ordenin ser per d’altres.

Filla meva, tapem la boca.
No és menys delicada la rosa
per cobrir-se d’espines.
És només pel que intenti trencar-la,
la cautela.

Que si mai vingués un príncep amb ella,
no et falti força per fugir-lo;
Que amb tacte i tendresa,
et trobis cultivant les arrels d’un roser.

En despertar-te filla…
No siguis més que tu mateixa!
Llavor d’allò que vulguis ser.

Si mai no hi sóc…

Que sigui potenta la despedida
i el brindis pels que encara hi son.

Que la llàgrima que floreixi als qui ho sentin,
tingui d’origen el record, no “el podria…”

Que dormis tranquila (o tranquil).

Que tansols et serveixi d’esgraó
allò que construírem els dos i sigué per tu de veritat, real i per sempre.

Si es que el temps hi tingué alguna vegada…. alguna cosa a veure.