Sincer

Et vesteixo de paraules que s’entrebanquen
quan et desvesteixes de seda, la pell.

Tan sols pretenia de passada, trobar-te. I ets.
La màgia que m’enganya una vegada i altre
a buscar-te entre els estels, d’una lluna plena.
Ningú et veu. Només aquells que saben
que hi ets.

M’agrada. La conversa que obres, tanques i els
silencis que, lluny de molestar-te, t’entretenen.

M’encanta ser, l’aliment amb el que contaves
quan no pensaves en què soparé o esmorzarem?
L’aigua que et pugui saciar l’ànima i deixi a la llàgrima
florir, quan arribi el seu moment.

I marxo, dolç de sentir-me ser…
aquell que no arrela ni desapareix.
El llamp en la tempesta. La volva de neu caient.
La carícia que no reclama.

El t’estimo més sincer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.