Dissimula

Dissimula la pressió que t’oprimeix el pit i somriu
als ulls del nin que saps que busca el pare.
I plora. Plora aquesta nit pels anys passats en què t’hidratares
sols de llàgrimes per dins.

Dissimula en observar l’àvia, gestionar-se el teu judici.
I riu, riu les gràcies i comentaris d’altres als que saps,
els manca encara l’exercici de ser empàtics.

Embolcalla el desastre.
Exercita els somnis on t’escapes cada nit cercant l’abraçada afable de la mare; O el melancòlic sospir del cosí que t’aporta
la força per superar l’obstacle d’un injust ja t’ho vaig dir.

Oculta el desig.
No alimentis els corcs nascuts dels silencis
que es mereixien una paraula sincera en un instant concret;
Però esdevingueren oasis descoberts en els deserts
on avui les condemnes.

Encobreix l’existència,
de tot allò que saps bé que duus dins.
Deixem dir-te que encara està per néixer
la immensa bellesa que superi el ferit rostre del teu somriure.

Però no dissimulis més.
No dissimulis més la ferida d’aquella nit.
Enfronta la tenebrosa justícia que l’empara;
la que et reclama proves absurdes
buscant-te marques blaves a la pell.
La que no entén ni l’hi importa
que tu ja estiguis morta, per dins.

Pregunta-li al de la toga
que faríem si 2 pams de vergonya el rebentessin.
Si la vaselina no deixes proves del crim,
que respondria, quan l’hi preguntessin
si ell s’ho buscava.

Dissimula.
Dissimula tranquil·la si així ho sents.
Però fes-ho només si entens
que tan sols som persones.
I el gènere on t’etiquetes… No és res més que un invent
amb què t’obliguen a identificar-te.

Que siguis lliure.

Atentament, 
la teva consciència.

avatar