Brilla la llum de la nit
i no pas per ser adorada;
Sols la seua ombra
descobreix els impurs plaers
amagats rere les finestres.
Vine i observa,
bella manta blanca;
els destapats peus que descansen
fora els llençols d’aquesta ment;
pertorbada i impune.
Camí clar entre les marees
que tan sols mostra on vols anar
si resultés ser on mires.
Mentidera, et digueren;
aquells que mai s’atreviren a mirar.
Però quan no hi ets, faltes
estimada.
I dol veure’t venir i marxar
malgrat que alegra;
Saber-te lliure i estimar-te igual.
Si brotaren llàgrimes, en aguaitar-te;
creu-me si et digués no saber pas
de quina riera provenen;
Hi ha preguntes de quines no voldria saber;
a quines noves preguntes em podrien portar
les seves respostes.
Quin descans per la ment,
la ignorància.