Com la llum als ulls de la més
bella mirada a la vellesa;
Atent al pas del temps
engoleixo l’agredolça tendresa
que té per tacte, el present.
Quin càstig l’omnipresència
d’estar on no se’t veu
i escoltar el judici dels altres
en conseqüència.
On s’alcen les primeres grans tempestes
d’una tarda, puc veure-hi…
el reflex de qui jo sóc
i el que voldria ser pels altres.
Massa gasosa de molt volum i el pes
de poques gotes d’aigua;
O ruixats sencers.
La sana presència i independència
que el vent duu sempre per marca.
Tant de bo un dia trobi la paraula
per dir-te que voldria ser;
la brisa fresca de somriure sobtat i tacte sensible
que de sobte, pugui eriçar-te la pell.