Adéu

No tot comença amb un Hola
ni acabarà sovint, amb un adéu.

Les paraules poc importen si n’ets
conscient de les coses.
Ens cal entendre que ni el riu més fort
podria romandre quiet per sempre.
Qui voldria beure, d’aigua estancada?

El canvi i la distància són germans
alegres que es veuen poc,
però ballen junts a totes les festes.
La coincidència de ser on som
serà sempre la nostra millor carta
de la baralla.

Sovint sento la voluntat de despedirme
i dir-te adéu. Però la paraula poc importa.

Tan sols el silenci conscient
que aconsegueixi descontaminar-se
de la ignorància, traduirà el colpidor adéu
en l’arreveure d’esperança,
que potser tots esperem.

Vaja…

Quina guerra el pas de cada dia
i quina pau, el respirar conscient.
Les bafarades de paraules d’aire
que no necessiten cordes vocals
per colar-se dins meu.

Quina bogeria la presència constant.
Els segons corrent
sobre la nostra ignorància més bèstia;
L’existència absurda d’anar tirant.

Les pors que ens frenen;
Els petons que ens llencen;
Resulta que unes porten a les altres
i trobar el moment exacte, sempre fou
una de les grans virtuts del temps;
I ens la vam fer nostre,
com tantes altres.

Perquè sempre
ens sembla més fàcil
alimentar l’engany?