Vaja…

Quina guerra el pas de cada dia
i quina pau, el respirar conscient.
Les bafarades de paraules d’aire
que no necessiten cordes vocals
per colar-se dins meu.

Quina bogeria la presència constant.
Els segons corrent
sobre la nostra ignorància més bèstia;
L’existència absurda d’anar tirant.

Les pors que ens frenen;
Els petons que ens llencen;
Resulta que unes porten a les altres
i trobar el moment exacte, sempre fou
una de les grans virtuts del temps;
I ens la vam fer nostre,
com tantes altres.

Perquè sempre
ens sembla més fàcil
alimentar l’engany?