Aporta o aparta

Sols som l’ombra que
reflectim a les plantes.
L’aire que colpeja les fulles
al nostre pas; El silenci trencat
d’unes passes apropant-se
a la traïció més flagrant.

La ràbia encén la sang,
però no els arbres.
Malgrat tot, la culpem tot
obviant la nostra inequívoca
incapacitat, de controlar-nos.

En una societat regnada
per la impotència social;

L’insensible governa
guiant l’agosarat;
que avança, fins on el temorós
ni imagina arribar.

Castillos

No es la torre
lo bonito del castillo;
Quizás los arboles
que lo rodean y pudieran
verse, desde ella.

No son sus grandes patios
los que enamoran;
Sino las peleas que en ellos
ocurren y los besos,
ocultos en lo mas oscuro
de sus mazmorras.

Ni sus grandes cocinas
importan;
Las comidas que en ellas
se sirven… demuestran
los ingredientes usados
en gestos e intenciones.
Sus rutinas.

No es por el precio.
Pues no pueden verse,
para comprarlos;

Solo amarles
para conocer los
colores que pudieran
verse
desde sus ojos;
Y mostrarle los tuyos.

La belleza,
del ser humano.

L’orgasme del ser

Si dediqués el mateix temps
a les converses;
que a les dretes i esquerres
del Tinder…

Si la meitat del temps on
la meva ment es preocupa;
s’ocupés de fer somrriure l’angel
que avui respira; plàcidament
sobre la meva viscoelastica…

Si descobrís la fórmula
d’obviar la sort que venero;
i apreciés sincerament
els fruits dels meus passos…

Si entengués que el temps
es meu… no de l’empresa,
la parella, l’aplicació,
l’amic, l’amiga, la notificació…

Si trobés les paraules
per dir-te t’estimo, que
no justifiquessin des d’ara
cada un dels meus gestos!

Si considerés les pors com
els camins més intensos
i escollís les passes una a una
sota les direccions del cor…

Si descobrís que el gran roure
prové d’una delicada flor…
Com del millor llibre,
la primera paraula.

Si sols t’estimo com jo sóc
i no com crec que t’esperes.
I m’ho cregués….

Que feliç esdevindria
al despertar-me, conscient;

Del valor de la primera respiració.

Del plaer d’abraçar-te sàpiguen
que tu i jo som,
on ahir voliem despertar-nos.

Sense respostes

No. No tinc respostes
als perquès.
Sé bé que vull estar sol
i acompanyar-te
en les abraçades
on embarquis.

Sentir-te meva,
quan li ho demani
la teua nua pell,
a la meva.

Sentir-me teu,
en la transparent línia
que separa;
l’amor als altres,
del d’un mateix.

Com antic mirall,
que neteges;
quan somrius
i deixes que els fets
siguin, com hagin de ser.

Que el regal més bell
de néixer…
sempre fou
l’oportunitat
de fer-ho diferent.