Una mirada a la bellesa interior, de fora cap a dins
Sols som l’ombra que
reflectim a les plantes.
L’aire que colpeja les fulles
al nostre pas; El silenci trencat
d’unes passes apropant-se
a la traïció més flagrant.
La ràbia encén la sang,
però no els arbres.
Malgrat tot, la culpem tot
obviant la nostra inequívoca
incapacitat, de controlar-nos.
En una societat regnada
per la impotència social;
L’insensible governa
guiant l’agosarat;
que avança, fins on el temorós
ni imagina arribar.
No es la torre
lo bonito del castillo;
Quizás los arboles
que lo rodean y pudieran
verse, desde ella.
No son sus grandes patios
los que enamoran;
Sino las peleas que en ellos
ocurren y los besos,
ocultos en lo mas oscuro
de sus mazmorras.
Ni sus grandes cocinas
importan;
Las comidas que en ellas
se sirven… demuestran
los ingredientes usados
en gestos e intenciones.
Sus rutinas.
No es por el precio.
Pues no pueden verse,
para comprarlos;
Solo amarles
para conocer los
colores que pudieran
verse
desde sus ojos;
Y mostrarle los tuyos.
La belleza,
del ser humano.
Si dediqués el mateix temps
a les converses;
que a les dretes i esquerres
del Tinder…
Si la meitat del temps on
la meva ment es preocupa;
s’ocupés de fer somrriure l’angel
que avui respira; plàcidament
sobre la meva viscoelastica…
Si descobrís la fórmula
d’obviar la sort que venero;
i apreciés sincerament
els fruits dels meus passos…
Si entengués que el temps
es meu… no de l’empresa,
la parella, l’aplicació,
l’amic, l’amiga, la notificació…
Si trobés les paraules
per dir-te t’estimo, que
no justifiquessin des d’ara
cada un dels meus gestos!
Si considerés les pors com
els camins més intensos
i escollís les passes una a una
sota les direccions del cor…
Si descobrís que el gran roure
prové d’una delicada flor…
Com del millor llibre,
la primera paraula.
Si sols t’estimo com jo sóc
i no com crec que t’esperes.
I m’ho cregués….
Que feliç esdevindria
al despertar-me, conscient;
Del valor de la primera respiració.
Del plaer d’abraçar-te sàpiguen
que tu i jo som,
on ahir voliem despertar-nos.
No. No tinc respostes
als perquès.
Sé bé que vull estar sol
i acompanyar-te
en les abraçades
on embarquis.
Sentir-te meva,
quan li ho demani
la teua nua pell,
a la meva.
Sentir-me teu,
en la transparent línia
que separa;
l’amor als altres,
del d’un mateix.
Com antic mirall,
que neteges;
quan somrius
i deixes que els fets
siguin, com hagin de ser.
Que el regal més bell
de néixer…
sempre fou
l’oportunitat
de fer-ho diferent.