Una mirada a la bellesa interior, de fora cap a dins
El valor del temps sempre fou
la voluntat de compartir-lo.
No pas amb qui més t’importa,
sinó amb tots aquells
que coincideixen en el teu espai.
I el dia que respiris sol, recorda;
Que un mateix serà sempre
la sòlida base on s’observa
construïda,
la més bella i única gran veritat.
La teva.
Des d’aquí on ets
el sol t’il·lumina, immensa.
Però sols veus,
el teu seriós reflex
en aquesta pantalla
de vidre resistent.
Ànima rebel, ara diguem;
que necessites?
I no ho saps.
Tu que busques
límits,
delimitacions fictícies
a les belles decisions
d’un present sobtat.
Que es fondran abans les neus,
si segueixes deixant
en mans d’altres
les teves següents passes.
Quin meravellós desastre
la teva existència,
ànima rebel.
Y si hallo la muerte,
al fin;
La abrazaré con la fuerza
con la que se abraza
aquel buen y viejo amigo
de la infancia.
Que aunque no nos viéramos
con frecuencia…
Siempre supe
que estaba allí.
Siempre supe,
que volvería a verle.
Y si hallo la muerte,
al fin;
Valioso sera todo lo dicho,
tanto como triste
lo que quede por decir…