La teva

El valor del temps sempre fou
la voluntat de compartir-lo.
No pas amb qui més t’importa,
sinó amb tots aquells
que coincideixen en el teu espai.

I el dia que respiris sol, recorda;
Que un mateix serà sempre
la sòlida base on s’observa
construïda,
la més bella i única gran veritat.

La teva.

Ànima rebel

Des d’aquí on ets
el sol t’il·lumina, immensa.

Però sols veus,
el teu seriós reflex
en aquesta pantalla
de vidre resistent.

Ànima rebel, ara diguem;
que necessites?

I no ho saps.
Tu que busques
límits,
delimitacions fictícies
a les belles decisions
d’un present sobtat.

Que es fondran abans les neus,
si segueixes deixant
en mans d’altres
les teves següents passes.

Quin meravellós desastre
la teva existència,
ànima rebel.

Al fin

Y si hallo la muerte,
al fin;

La abrazaré con la fuerza
con la que se abraza
aquel buen y viejo amigo
de la infancia.

Que aunque no nos viéramos
con frecuencia…

Siempre supe
que estaba allí.
Siempre supe,
que volvería a verle.

Y si hallo la muerte,
al fin;

Valioso sera todo lo dicho,
tanto como triste
lo que quede por decir…