Deu d’aigua

Tens tants rostres com sostres
d’aixopluc, té el rodamón.
A voltes, en bells vestits de pell
et mostres; A voltes,
transparent als ulls, és on
de cós ferm et fas present.

Vius bevent d’aigües saltadores,
de roca en roca, cobertes de neu.
Alimentada d’aquells mateixos
que de tu s’alimenten;
Simbiosi cruel, amb la que juguen
l’espai, el temps i la Mort.

La sort de saber la teva existència
i l’empenta que representa,
trobar-te en cada un dels indrets
del món.

Sempre la mateixa;

La que mai creuà les fronteres
del meu cós.

Vas descalça

Vas descalça,
dus al cap rosal d’espurnes;
nius d’abelles, remors d’aigües…
Ets l’insecte que de flor
a bèstia salta. L’obstacle absent,
enfront la força d’una riada.

Terra d’esbarzers i mal-fer
fins al saltant d’aigua
on descansa, la teva vesprada;
Jaus rient les gràcies
amb l’entonació de la mel
i vas descalça…

Qui coneix d’on vens
sap prou bé que no et calen,
soles de sabata resistents
a cada passa.

Que ni l’aire
podria despullar-se més;
que les sinceres ganes
de trobar-te.

I jo sols sé… que vas descalça,
sobre terra humida i pedres planes.