Deu d’aigua

Tens tants rostres com sostres
d’aixopluc, té el rodamón.
A voltes, en bells vestits de pell
et mostres; A voltes,
transparent als ulls, és on
de cós ferm et fas present.

Vius bevent d’aigües saltadores,
de roca en roca, cobertes de neu.
Alimentada d’aquells mateixos
que de tu s’alimenten;
Simbiosi cruel, amb la que juguen
l’espai, el temps i la Mort.

La sort de saber la teva existència
i l’empenta que representa,
trobar-te en cada un dels indrets
del món.

Sempre la mateixa;

La que mai creuà les fronteres
del meu cós.